La ‘primavera catalana'

Des de la segona meitat del segle XX s'ha utilitzat el terme primavera per donar compte d'una mobilització multitudinària, protagonitzada per una majoria significativa d'un poble, que dóna lloc a un punt d'inflexió política, de no retorn, amb independència que triomfin o no els canvis exigits pels manifestants. Així, es parla de la Primavera de Praga per referir-se a l'intent de bastir un socialisme de rostre humà a Txecoslovàquia el gener de 1968 fins que, a l'agost, la revolta fou esclafada per l'Exèrcit Roig. L'abril de 1974 fou la primavera portuguesa –o Revolució dels Clavells– la que posava fi a la dictadura, tot i que ací la insurrecció de l'exèrcit fou determinant. A la primera dècada d'aquest segle es parlà de la primavera libanesa, i, en termes semblants, de la revolució taronja, de la dels tulipes o del safrà (pel color de l'hàbit dels monjos budistes que protagonitzaren la protesta) per referir-se als canvis polítics que exigien els manifestants a Ucraïna, Kirguizistan i Birmània. L'any 2011 ha estat el de la primavera àrab, quan els ciutadans de diversos països es van mobilitzar per exigir llibertats, la fi de l'opressió i una dignitat que els règims autoritaris havien segrestat.

En aquest marc, la manifestació de dimarts a Barcelona bé podria considerar-se l'inici d'una primavera catalana, ja que, d'una banda, la participació va desbordar totes les previsions per convertir-se en la manifestació més multitudinària celebrada mai a Catalunya; i, de l'altra, el que reclamaven els ciutadans al carrer, “Catalunya, nou estat d'Europa”, desbordava també les propostes dels partits (pacte fiscal, federalisme, full de ruta gradualista cap a la sobirania...), que oficialment no convocaven la manifestació, tot i que la majoria –inclòs el sector catalanista del PSC– es van adherir a la convocatòria sorgida de la societat civil. És, en suma, un clar punt d'inflexió i de reivindicació de la dignitat d'un poble, com va saber recollir The New York Times quan destacava que un milió i mig de persones es manifestaren a Barcelona per demanar la independència de Catalunya.

Caldrà veure com es gestiona el clam de l'11 de setembre. La compareixença d'urgència d'ahir del president Artur Mas fou prudent, i va recordar que “res no serà fàcil, però tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i capacitat de resistir”; que ara toca construir “estructures d'estat” i que la “sobirania fiscal forma part d'un procés com aquest”. Bé, però el clam de dimarts va més enllà del pacte fiscal i no pot ser moneda de canvi per a cap més cosa que no sigui la que demanaven els manifestants. Cal aclarir la posició dels partits catalans i, especialment, la de CDC –i la de CiU– sobre l'estat propi i admetre que, en les actuals circumstàncies, resulta impossible mantenir l'entesa amb el PP al Parlament de Catalunya. El més sensat és convocar eleccions per veure quina és la representació parlamentària real de l'independentisme i actuar en conseqüència: si hi ha majoria i legalment el referèndum d'autodeterminació no és possible, recórrer a la declaració unilateral d'independència i demanar l'empara de Brussel·les i de les Nacions Unides; si no hi ha majoria, revisar les polítiques dels darrers anys i esbrinar per què hi ha tanta distància entre el que la societat civil expressa al carrer i el que voten els ciutadans. En definitiva, cal actuar amb prudència, sí; però també amb coratge i impulsant unes polítiques socials que afavoreixin la cohesió i no pas la fractura social. Cohesió imprescindible si realment es vol avançar en un procés de construcció nacional pacífic, democràtic i amb voluntat de futur.