La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?
L'article 163 de la carta magna espanyola preveu la reforma total o parcial del text
Modificar la Constitució per donar cabuda a un hipotètic procés secessionista implica fer una consulta a tots els ciutadans espanyols a través d'un referèndum
Fins a dues vegades s'ha modificat la Constitució espanyola, el 1992 i el 2011
És cert que la Constitució espanyola no preveu en la seva redacció actual cap mecanisme que permeti a una part de l'Estat iniciar un procés de secessió. Per tant, no falten a la veritat (la seva, en tot cas) aquells que amb vehemència afirmen que un procés d'independència com el que proposa ara Catalunya decau abans de començar el joc perquè no està previst en les regles de la partida. Des d'una òptica merament tècnica, el catedràtic de dret constitucional de la UB, Josep Maria Castellà, sosté que “la secessió és un dret exclòs de la Constitució”. Però, de la mateixa manera que això és així, també és cert que la carta magna preveu en el seu article 163 el mecanisme pel qual es pot reformar el text, amb afectació, fins i tot –o també, si és que hi ha la voluntat política– sobre un concepte tant sensible com el de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. En conseqüència és rotundament fals que la Constitució no pugui ser un instrument vàlid per adaptar la realitat de l'Estat a les noves situacions polítiques, també a les més escandalosament trencadores.
Una mostra d'aquest fet són les dues reformes de la Constitució amb la modificació de dos articles. La primera el 1992, per adaptar la legislació espanyola al tractat de Maastrich, i la segona i més recent, el 2011, per incloure els nous criteris d'estabilitat pressupostària. En aquest cas, n'hi va haver prou amb l'acord entre el PP i el PSOE per tirar-ho endavant.
Tot i ser factible, el que és evident és que ni el PP ni el PSOE estarien disposats a participar en una reforma constitucional que obrís la porta a un procés d'independència. Per tant, el fet que la via de la Constitució no es vegi com a viable no és per una qüestió de possibilitat legal, sinó per una realitat política obvia: els partits majoritaris espanyols no s'avindran a obrir la porta legal que permetria iniciar el camí cap a la creació d'un estat català.
Aquest hipotètic procés de reforma es podria instar des de Catalunya mateix, a través d'una iniciativa del Parlament. Després s'hauria de presentar al Parlament espanyol, que l'hauria d'adoptar com a pròpia.
Castellà avisa que la reforma constitucional que faria possible la independència de Catalunya afectaria aspectes fonamentals del text i, per tant, hauria de passar, obligatòriament, per convocar a les urnes tots els ciutadans espanyols en un referèndum vinculant. Ara per ara, sembla clar que una votació en aquest sentit no es decantaria per permetre processos independentistes.
De la via del dret al fet
Esgotada la vida del dret, sembla evident que només queda la possibilitat de la via del fet. En aquest sentit, tant Castellà com Joan Ridao, exdiputat d'ERC a Barcelona i Madrid i professor de dret i ciència polítiques, coincideixen que el procés d'independència ha de fer-se fora del marc constitucional. Ridao té clar que “ja s'ha superat el debat sobre el dret a l'autodeterminació i si es pot o no reformar la Constitució.” I assenyala el camí: “Cal anar per la via oberta al seu dia per la Cort Suprema del Canadà.”
Aquest tribunal, per resoldre les aspiracions del Quebec, va decidir el 1997 que no es pot menystenir la voluntat del poble expressada a les urnes, i va posar en valor un referèndum secessionista. L'esperit és que “cal una majoria clara d'acord amb una pregunta clara”, sosté Castellà. Ridao trasllada la via canadenca a Catalunya i proposa “impulsar un procés que porti a un referèndum, que és indispensable que sigui net, en el qual ningú no quedi exclòs, i que impliqui majories aclaparadores i sigui tutelat i acceptat per la comunitat internacional”.
Article 155 o com quadrar-se amb el díscol
Els qui defensen amb més vehemència que la Constitució tanca la porta a qualsevol procés sobiranista enarboren l'article 155 de la carta magna espanyola que al seu entendre permet suprimir una autonomia si aquesta actua “contra l'interès general d'Espanya”. Tot i aquesta advertència, el cert és que aquest article en cap moment diu que Catalunya podria perdre la seva condició de comunitat autònoma o que el seu estatut quedaria derogat. És un article que mai s'ha aplicat i, per tant, es desconeix quin seria el seu abast real en cas que el govern espanyol hi volgués recórrer.
L'article 155 es va inspirar en el text de la Constitució alemanya que preveu una cautela semblant en relació als lands. La disposició s'ha regulat, recentment per primer cop, en la llei d'estabilitat parlamentària, com a advertència del que pot passar a les autonomies si no s'ajusten als criteris de dèficit.
