De l'enveja i de l'admiració. I de l'independentisme

En un recent programa de TV3 l'Albert Om va explicar que la Marina Rosell li havia dit que havia sentit enveja d'una altra cantant –la Maria del Mar Bonet–, fins que l'enveja es va transformar en admiració. És a dir, en valoració, en respecte i en emulació constructiva. Això l'honora.

I la Marina Rosell no sé si ho diu, però això la va ajudar a situar-se a dalt de tot professionalment i en l'afecte de la gent. On també hi ha la Maria del Mar. Hi caben totes dues. I que per molts anys sigui. I gràcies.

QUÈ TÉ A VEURE AIXÒ AMB LA REFLEXIÓ SOBRE L'INDEPENDENTISME? O, simplement, amb la defensa de la pròpia identitat, del dret a no ser ofegat financerament i de l'ànsia de poder tenir un projecte propi? Crec que permet un comentari que voldríem que fos optimista i constructiu.

Un comentari que convé fer perquè una de les tares que enfosqueix la relació entre Catalunya i Espanya ha estat i és aquella actitud més tendent a denigrar l'altra part, i de vegades més a envejar-la que a valorar-la. Sense que això –valorar l'altre– hagués de significar menys valoració del que som i del que representem. I del que volem ser.

En l'animadversió mútua, que actualment és gran, però que poc o molt ha existit sempre, hi ha un component important de desconeixement voluntari i d'enveja. El no “menos que ellos” referit als catalans no és l'expressió d'una voluntat constructiva de superació, sinó d'un orgull poc constructiu, renyit amb l'assumpció dels valors i actituds que fan créixer els països socialment i econòmicament. I la no comprensió del que ha representat l'Espanya d'empremta castellana és una actitud errònia i perjudicial pel qui la té.

Durant almenys els darrers cinquanta anys s'ha pogut creure que aquestes actituds es podien superar. I que es podria passar com a mínim a la comprensió mútua i, per què no, a l'admiració mútua. Que haurien estat peces bàsiques no només de convivència, sinó també de progrés. I ara ja és molt difícil, passi el que passi, que ho puguin ser.

I tanmateix també suposant que la reclamació independentista vagi guanyant terreny –com ara en guanya– i que finalment Espanya se n'adoni i entengui la transcendència del que està passant, caldrà que uns i altres, catalans i espanyols, siguem capaços d'afrontar-nos a la situació amb mentalitat positiva. Oberta –tant de bo– al mutu reconeixement. No instal·lats en l'enveja ni en l'agror sinó en l'admiració. Capaços de passar de l'enveja i el menysteniment, de l'ofensa i la irritació visceral, a una actitud de reconeixement bidireccional dels valors de l'altre. És a dir, de l'enveja o l'antipatia incontenible al reconeixement dels valors de l'altre. I dels drets de l'altre també bidireccional.

Tot això pot semblar música celestial. I certament és difícil. Però tota passa que es faci en aquesta direcció serà bona de cara al futur. Per a tothom. Per a Catalunya i per a Espanya. I en tot cas nosaltres, els catalans, hem de mirar que aquest esperit impregni el nostre pensament i la nostra acció. Per més decididament independentista que se sigui. També si Catalunya aconsegueix la independència. Perquè també amb independència caldran –més que mai– el respecte i la valoració mutus.

Potser Espanya voldrà insistir en el “desprecio cuanto ignoro”. Però nosaltres no hi hem de caure. Ens faríem mal.

Potser Espanya no ho farà.

L'independentisme ha de tenir present el valor, per exemple, de la llengua castellana. I la cultura castellana des de l'edat mitjana fins ara. Una cultura d'arrel castellana, i una llengua, present amb quantitat i qualitat en territoris “donde nunca se pone el sol”. I ha de valorar avui també, malgrat la crisi, la importància econòmica d'Espanya, i el seu pes en tots els sentits. I comprendre l'orgull que sense caure en una perillosa i infructuosa arrogància poden sentir els espanyols. I ha de valorar els lligams que els anys de vida en comú poden haver establert. I tornant a la llengua ha d'entendre el pes i el paper i el dret que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent, perquè és la més propera a molts catalans.

Si llegim a fons el conjunt de textos elaborats i defensats pel nacionalisme català durant tot el segle XX, hi trobarem de tot. També escrits agressius: carregats de menyspreu. Que no són els que han quedat en la memòria col·lectiva. Sobretot hi trobarem grans textos i discursos, des d'en Maragall a l'Espriu, d'en Cambó a Serra i Moret, des d'en Josep Benet a en Vicens Vives, des de gent d'origen carlí i gent marxista que afirmen una primera i irrenunciable fidelitat a Catalunya, i un rebuig radical a fer de Catalunya quelcom de residual. I això fet des d'una actitud de reconeixement del paper històric d'Espanya. I des d'una voluntat de mutu respecte. I amb una invitació a admirar les qualitats de l'altre. És a dir, de passar de l'enveja a l'admiració, de la confrontació a l'emulació constructiva, del menyspreu al respecte del que cadascú és. I tot això emmarcat per un propòsit, i és que redundi en benefici de les persones. Perquè les persones només es poden realitzar en marcs de llibertat –personal i nacional– i de respecte del que cadascú és.