opinió
Qui atorga el monopoli ideològic?
Actualment no és cap novetat comprovar que determinats partits polítics s'autoproclamen posseïdors de la veritat i del monopoli en defensar els ciutadans més necessitats, les dones i el medi ambient, sovint sota la indefinició de ser “les esquerres”. Molt especialment quan més s'acosten les eleccions. El cert és que la bona gent que conforma la majoria social n'està bastant tipa d'aquesta cançó després de tants anys de democràcia, si més no formal.
Ha estat una llàstima que els més destacats líders que s'autoproclamen d'esquerres no hagin estat capaços d'una simple acció unitària per la independència de Catalunya –com els ho demana l'ANC i el poble a la gran manifestació de la Diada–; això, com moltes altres coses, em fa reflexionar que l'obsessió (gairebé malaltissa) de radicalitzar la dicotomia dretes o esquerres s'ha demostrat incapaç d'entendre que aquesta nació catalana no és Espanya i no som gent de blanc o negre com es pretén. És trist comprovar que la mediocritat de molts polítics els priva d'una visió objectiva, que identifica el tarannà català cap a posicions de centre, i per tant, d'equilibri social.
On som?
Aquesta centralitat política que ara totes les formacions reclamen, incloent-hi el PP i el PSOE, encara que sigui sota el gran paraigües de la socialdemocràcia, ideologia que figurava curiosament des del seu naixement en el programa del partit que més anys ha governat Catalunya. Pura realitat. Aquest fet avui ens demostra que la ciutadania ja no cau en l'error de creure –com passava als anys trenta– que només podia governar el país el proletariat estrictu sensu, avui francament minoritari. L'evolució general ha permès que sigui majoritària una classe mitjana més culta i, per tant, amb més capacitat d'anàlisi que impedeix acceptar certes demagògies. Això referit al món del treball és extrapolable a l'empresariat català al qual, ben estudiat, no representa el Cercle d'Economia, ni el Círculo Ecuestre ni el Cercle Financer. Siguem sincers i acceptem la realitat estadística de Catalunya, que demostra que la immensa majoria de l'ocupació la generen les petites i mitjanes empreses, les mateixes que estan patint el tancament del crèdit dels bancs.
Què cal fer?
Si volem tenir un estat propi dins Europa, no patim si ens amenaça de marxar una editorial, una central nuclear, ni menys encara els vols rasants espanyols. El que cal és promocionar la indústria productiva i exportadora que reduirà l'atur, si el nou estat és capaç d'engendrar les imprescindibles polítiques industrials, socials, fiscals i financeres.