“Si seguim fent el que s'ha fet fins ara, no ens sortirem”

Podria servir. Evidentment existeix el debat sobiranista i la necessitat de definir-se sobre aquest tema. Hi ha gent que des de sempre hem defensat –i faig servir la primera persona– el dret a l'autodeterminació i d'altres que s'han apuntat al carro a darrera hora. Artur Mas diu que ha d'agafar el timó de la nau –i és cert que ho ha de fer, com a president–, però és molt sospitós l'increment de cop i volta del sobiranisme dins del seu partit. I, efectivament, això tapa una part del bosc, el de les retallades, la política d'austeritat... Seria preocupant que el debat se centrés en uns sentiments, deixant de banda la resta. No podem perdre de vista que hem d'exhaurir tots els recursos per no deixar fora ningú.

Tenim claríssim que les llibertats nacionals han d'anar acompanyades de la justícia social. És més: només tindrem justícia social en el marc de la llibertat nacional. Volem un país nou que no sigui ni coix ni injust. Per tant, s'equivoquen els que volen una independència fast food, que diuen: “Siguem independents i després ja en parlarem.” Si hem de ser independents ha de ser perquè estem construint un país nou que resolgui els temes socials. I difícilment podrem resoldre aquests temes socials si abans no hem tingut en compte l'entorn en què es produeix el conflicte, que no és altre que aquest en què ens trobem: el marc constitucional està fent aigües, hi ha punts de conflicte entre l'Estat i una Catalunya que no vol seguir sent maltractada... En aquest marc hem de resoldre la qüestió social. Per tant, contestant la pregunta: per mi és indestriable una cosa de l'altra.

Les percepcions pròpies i les enquestes –enquestes fetes pels altres partits, ja que nosaltres no tenim diners per fer-ne– indiquen que estem en una situació de creixement perquè estem al costat dels ciutadans. Tenim la sensació que els ciutadans ens ho estan reconeixent. Si estem parlant dels desnonaments no és perquè sí, sinó perquè hi ha gent de la llista que ha estat o està en la plataforma en contra dels desnonaments; si parlem de les retallades en educació i en salut és perquè hi ha hagut gent nostra que s'ha tancat en els CAP... Per tant, crec que estem en una situació de creixement, distorsionada pel tema nacional, en què molta gent s'ha radicalitzat per allò que dèiem dels sentiments: “M'estan agredint, jo em sento més català que espanyol”, o a l'inrevés.

Sí, és molt probable. Però de totes maneres és una llàstima el que s'està produint al PSC perquè és interessant sumar totes les forces d'esquerra per disputar l'hegemonia a la dreta. Per tant, no és una bona notícia la crisi dels socialistes, però no semblaria lògic que les persones desencantades amb el PSC se n'anessin cap a la dreta o cap a l'abstenció. Nosaltres els obrim la porta perquè defensem un espai polític que, en part, és el dels socialistes.

Nosaltres som una força política radical, d'esquerres i nacional, amb experiència de govern i d'oposició, amb presència al carrer, a les entitats i a les institucions. Home, jo estic content que hi hagi una força d'esquerres més, i, a més, de gent jove, com nosaltres.

Sí, és agosarat, però és fruit d'uns càlculs. Estem en una situació dramàtica i calen solucions radicals. Fent el que s'ha fet fins ara, no ens en sortirem, cal canviar. El que s'ha fet fins ara ha provocat la situació en què ens trobem. Per tant, apostar per gastar menys i menys cada vegada, el que fa és que l'economia cada vegada s'alenteixi més. Obama i Cameron van decidir lluitar contra el dèficit a còpia de 50% retallant i 50% canviant la fiscalitat; Hollande, el 80% amb la fiscalitat... En canvi, a Catalunya el 98% de la reducció del dèficit es fa amb les retallades. Per tant, tenim un marge aplicant una nova fiscalitat més justa i en la lluita contra el frau fiscal, que a Catalunya és indecent. I aquest marge es pot invertir en llocs de treball de sectors estratègics, que nosaltres creiem que han de ser el de benestar social (educació, serveis socials, salut...) i el de l'economia verda (renovables, rehabilitació). És un càlcul que agafa de model els països on s'aplica i està funcionant. És una xifra demostrativa del que es podria fer si hi hagués un canvi de paradigma a l'hora d'afrontar la situació. I el que és clar és que amb la política de retallades s'està destruint ocupació i es deteriora la situació social. Calen canvis. Anar en aquesta direcció o seguir amb les retallades és una decisió política.

Crec que ho tenim fàcil.

Sí, perquè tenim l'ICF (institut de crèdit oficial) i tenim una banca privada que ha estat intervinguda i se li han injectat diners públics. No pot ser que aquesta banca rebi diners dels ciutadans a canvi de res. Es volen tornar a mans privades, i en això no hi estem d'acord. El que hem de fer és crear l'estructura perquè siguin de titularitat pública i que les decisions que prengui aquesta banca siguin decisions de tipus social: crèdit a les empreses, donar una segona oportunitat a les famílies desnonades fent servir diferents fórmules, com ara cancel·lar una part del deute, renegociar-la, etc. Tot i que la banca privada (em refereixo a la que no està intervinguda) també ho hauria de fer, seria una línia d'actuació que la pública faria amb més intensitat, per dir-ho d'alguna manera. Pensem que amb els diners que hem posat en els bancs intervinguts ja els hauríem pogut pagar quatre vegades! Tenim la voluntat i l'empenta per fer-ho. Per què no ens hi posem?

Entenem que els rodalies de Girona són indispensables, per sobre del TAV. En aquest sentit, caldria potenciar la línia de Portbou, fer ramals de connexió amb l'aeroport i amb la zona de Lloret, fer un tren-tram entre Girona i la costa (l'anella de les Gavarres ferroviària) i, evidentment, potenciar el tren convencional al pas per Girona ciutat. I sobre això últim, pensem que el més sensat és fer una consulta als ciutadans gironins sobre com volen que sigui el pas del tren convencional. Després de tot el remenament que hi ha hagut amb el TAV no sé si la gent prefereix tornar a foradar la ciutat i estar més temps empantanegats o buscar una solució més fàcil.

A l'hora de fer inversions hem de mirar quines són les més urgents, és a dir, quines són les que alleugeririen més el trànsit a les carreteres. El més urgent són aquestes línies que he dit abans. Naturalment, no hem d'oblidar una altra inversió urgent, com és el corredor mediterrani. És una aposta estratègica perquè suposaria treure de les carreteres milers de camions.

Consisteix a ser respectuós amb les particularitats de territori i amb les persones que hi viuen. Per tant, aprofitar tot allò que és local per potenciar-ho com a atractiu turístic. El paisatge seria un actiu, en aquest sentit. I quan diem paisatge incloem, per exemple, el sector primari, que hem de potenciar amb producció ecològica i de proximitat. Si això ho lliguem amb cultura, folklore, artesania..., tindríem un pol que dinamitza el comerç, les activitats de lleure i el sector primari.

Aquell cop va ser més fàcil perquè no s'hi havia barrejat el tema identitari.

Sí, és allò que dèiem del bosc i els arbres, que posa una nebulosa en tot. Hi ha gent que té una bola de vidre i diu “La independència serà un desastre i serà la ruïna del país”, i una altra que diu: “És que si no som independents no solucionarem els problemes que tenim i, a més, quan siguem independents serem la meravella.” S'equivoquen els uns i els altres, no en tenen ni idea! Com es pot generar por o generar il·lusió amb un tema que ningú sap com acabarà? No hi ha cap cas precedent, no s'ha produït mai. Sempre, sempre, sempre has d'acabar pactant amb el teu opositor. I no sabem en què consistirà aquest pacte, no en sabem res, encara s'ha de començar a bastir. El que em preocupa és que es generi una excessiva il·lusió i se situïn els sentiments davant del debat serè que fa falta. Això ho enterboleix tot, i surt la gent de CiU, que ha estat castigant la població amb retallades, dient que tindrem un país nou amb justícia social... En aquest escenari es diuen coses com aquesta, que són justament el contrari del que s'ha estat fent fins ara. En les anteriors eleccions, tot i ser brutal el que ens estava caient a sobre, com que es podia denunciar la situació amb claredat, el missatge arribava més bé. Ara l'escenari és encara més brutal, però queda emboirat per la qüestió identitària.