“Catalunya ha d'anar a una política de fets consumats”

És un moment intens i molt tens. Tot s'ha tensat molt, especialment des de Madrid. És el que diu un dels personatges de la novel·la Victus, de Sánchez Piñol: “No és unió, és opressió.”

És difícil i complicat. Hi hagi el resultat que hi hagi, Convergència, Esquerra i probablement Iniciativa no poden tirar enrere. Alguna cosa hauran de fer en la línia de la manifestació de la Diada. I, surti el que surti, el PP, Ciutadans i sobretot Madrid continuaran tibant la corda.

L'ha precipitat i l'ha intensificat però també l'economia l'ha enterbolit.

Ha anat un pas endavant, el cabreig ha vingut des de baix. I torno al Victus: el 1714, la gent del carrer va impulsar els seus dirigents a lluitar. I per què lluitaven? Perquè sabien que l'alternativa era la mort. Si ens han d'anul·lar, lluitem! I ara tenim por que ens anul·lin. I com que tenim por de perdre la poca economia que tenim, ens aguantem i el procés revolucionari queda escanyat, esmorteït. I a davant tens un poder a Madrid que no accepta ni dialogar ni poder votar. El dubte és si serem a la Unió Europea. Potser el que hem de fer és tenir tractats bilaterals amb Alemanya, que són els que tenen calés.

Totalment. I fa por que sigui així. Anglaterra i els austriacistes van deixar els catalans abandonats a la seva sort. I ara estem mirant molt a Europa.

La pot perjudicar? Sí. L'està perjudicant? Sí. La perjudica més la crisi o el procés sobiranista? És com si a una tempesta hi afegeixes un huracà. El mercat espanyol és molt proper i la majoria de produccions catalans es financen amb diners espanyols. Has d'anar a buscar diners a Espanya tant sí com no, perquè a Europa és molt difícil. I ara la rebuda a Madrid no és la mateixa. Et miren amb recel.

Segur que més d'un ara es deu penedir d'haver buidat les casernes catalanes. Si volen envair Catalunya, tenen feina! També és cert que ha canviat molt l'exèrcit, però hi ha una tensió gran i tendirà a créixer. Però posar els militars pel mig, tal com deia, potser que ens ho prenguem amb conya. Ara, hi ha gent que té por.

Hi he estat molts cops i desgraciadament hi ha massa paral·lelismes. El 1992, quan amb el 30 minuts vam entrar a Sarajevo, vam coincidir amb Telemadrid i Televisa. Els catalans parlàvem en català i quan ens dirigíem als de Telemadrid o al conjunt ho fèiem en castellà o en anglès. Al noi mexicà no li va molestar mai que parléssim en català. Els de Madrid s'emprenyaven com mones. I la intèrpret, Kasia, deia: “Això són els primers indicis.” Aquesta frase la tinc gravada al cap. Que un coronel encara que estigui retirat digui: “Por encima de mi cadáver” i que el ministre de Defensa s'atreveixi a dir que els militars són conscients del “desafio sobiranista” és propi dels segles passats. I contra què? Contra els vots. També crec que ara Europa no ho permetria. I crec que el president Mas ho està fent bé, sòlid i coherent, davant d'una paret que no torna pilotes sinó estirabots. Però Catalunya ha d'anar a una política de fets consumats. I ja ens diran que no. I què s'està demanant? Poder votar. I què faran? Enviar un parell de guàrdies civils a cada urna?