la contra

Pujol, Maragall i l'Ebre

Les memòries de Jordi Pujol i de Pasqual Maragall no fan cap referència especial a les Terres de l'Ebre, protagonistes en les seves campanyes electorals

He estat uns dies pre­nent les aigües (i la fresca) en un bal­ne­ari ter­mal tran­si­tat per jubi­lats, una cate­go­ria a la qual he acce­dit recent­ment. Cons­ci­ent que serien dies amb temps de sobres per a tot, vaig empor­tar-me alguns lli­bres d'aquells que et rega­len en l'arbre de Nadal, pel sant, l'ani­ver­sari o el dia de Sant Jordi i que no aca­bes de tro­bar mai el moment per començar a fulle­jar-los. Dos d'aquests lli­bres –les memòries de Jordi Pujol (Memòries 1930-1980. Proa, 2007) i les de Pas­qual Mara­gall (Oda ina­ca­bada. Memòries, La Magrana, 2008)– els he lle­git amb atenció i simultània­ment. L'un en hores d'esbarjo del matí (el de Pujol); l'altre, a par­tir de mitja tarda (el de Mara­gall). Els asse­guro que aquest és un bon sis­tema per no dei­xar els lli­bres a mig lle­gir, espe­ci­al­ment con­si­de­rant que un i altre fan part d'una mateixa rea­li­tat, que és també meva i de tot­hom: Cata­lu­nya; que se situen en temps con­tem­po­ra­nis; i que, a més, tenen mol­tes referències com­par­ti­des, començant per la coin­cidència, l'un com a men­tor i l'altre com a alumne, a la ins­ti­tució Vir­te­lia, quinta essència de la for­mació de les elits bar­ce­lo­ni­nes en els cin­quanta.

La pri­mera con­clusió que he tret és la meva més ferma con­demna envers les mal­fi­an­ces que alguns segui­dors radi­cals de l'un tenen i han tin­gut envers l'altre. Des dels con­ver­gents que acu­sa­ven Mara­gall, entre més coses, de bor­ratxo, als soci­a­lis­tes que con­si­de­ra­ven Pujol un sàtrapa lla­dre i cor­rupte. Bé que es quei­xen amar­ga­ment l'un i l'altre en les seves memòries per aquest trac­ta­ment injust i fals. Pujol i Mara­gall, mal­grat les seves calen­to­nes, són dues ico­nes indis­cu­ti­bles, refe­rents històrics de la nos­tra vida recent. Més que pre­si­dents de Cata­lu­nya, en un moment deter­mi­nat han estat, ells matei­xos, Cata­lu­nya. A tots dos es podria apli­car aque­lla sentència de Mon­taigne en el seu lli­bre pri­mer: «El ver­ta­der mirall dels nos­tres rao­na­ments és el curs de les nos­tres vides», perquè les cròniques escri­tes de Pujol i de Mara­gall són les cròniques del país, i així és com pas­sa­ran a la història. Vaig voler atu­rar-me, però, en la referència que els dos pre­si­dents fan a les Ter­res de l'Ebre en els seus lli­bres. Mara­gall no en parla en cap moment, tot i que, de paraula, fou un des­ta­cat defen­sor de la Vegue­ria de l'Ebre; el seu és Bar­ce­lona. Pujol diu sovint que l'Ebre ha estat sem­pre un dels punts d'interès de la seva tasca i esmenta que a la cel·la en què va estar empre­so­nat durant dos anys a Sara­gossa hi tenia un pòster del Delta de l'Ebre, però durant els anys de la seva pre­sidència no ho va demos­trar. Tots dos, però, en moments con­crets han fet ús de l'Ebre com a argu­ment dels seus rao­na­ments polítics, i fins i tot s'han pas­se­jat per aquí entre pae­lla de mili­tants i maris­cada d'admi­ra­dors; però poca cosa més. L'Ebre queda lluny i ells, bar­ce­lo­nins d'ori­gen, de vocació i d'interès elec­to­ral, perquè allí és on hi ha els vots, escri­uen des de Premià de Dalt o des de Rupià. Un polític con­tem­po­rani que es va interes­sar per les comar­ques ribe­ren­ques fou Josep Tar­ra­de­llas, que durant els dos anys i mig de pre­sidència va estar-hi fins a deu vega­des, per­noc­tant sovint al cas­tell de la Suda de Tor­tosa; era clar, però, que un dels seus interes­sos era acon­se­guir una mena de pacte sobre les aigües de l'Ebre, el qual es con­cretà en el que s'ano­me­na­ria el mini­trans­va­sa­ment a Tar­ra­gona. Per sobre de tots, qui més va escriure i defen­sar les Ter­res de l'Ebre com a rea­li­tat política i refe­rent ter­ri­to­rial fou el mala­gua­nyat Ernest Lluch. Poc després de la seva mort, vaig sug­ge­rir al PSC de les Ter­res de l'Ebre l'edició d'un opus­cle amb els arti­cles de Lluch apa­re­guts en la premsa diària i altres mit­jans sobre Tor­tosa i el seu ter­ri­tori. Em van con­tes­tar que ho fes jo. El pro­blema és que a aques­tes alçades de la pel·lícula jo ja no tinc esma per esti­rar la corda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.