Un viatge incòmode

L'últim cop que Artur Mas
i Mariano Rajoy s'havien vist les cares havia estat fa tres mesos i mig, el 20 de setembre, en la trobada a la Moncloa en què formalment es va iniciar i acabar la negociació per assolir un nou pacte fiscal i que va servir per escenificar el gir sobiranista de CiU i un trencament entre els governs espanyol i català. El xoc de trens, li deien.

Per això, el retrobament propiciat ahir per la inauguració del TAV Barcelona-Figueres entre Rajoy i el reelegit Mas havia generat una morbosa expectació.

Una encaixada de mans i una breu conversa informal davant la premsa van servir per salvar el tràmit de l'esperada foto compartida. Això va ser a l'estació de Sants. Després, ja a resguard de periodistes, Mas va fer el trajecte inaugural assegut davant Felip de Borbó, i Rajoy, al costat del príncep i davant de la ministra de Foment, Ana Pastor. La conversa no va transcendir, però autoritats que van formar part de la comitiva van assegurar que ni els objectius de dèficit ni el dret a decidir es van posar sobre la taula. Tampoc va servir el viatge per posar data a la cimera pendent entre els presidents espanyol i català, que Mas vol celebrar després d'una primera trobada amb el rei, com ja va fer en l'anterior legislatura, segons fonts del govern.

En tot cas, la fredor que van traspuar l'acte i l'actitud dels dos mandataris –si més no en les estones en què van ser escrutats per les càmeres– va tenir el seu correlat en els discursos inaugurals.

Mas, tot i insistir que no era un dia per reivindicar, sinó “de reflexió i celebració”, va puntuar el seu amb algunes càrregues de profunditat que li permetien portar l'aigua al seu molí, el de la vindicació nacional: va criticar els que “presenten inversions estratègiques com un acte de privilegi per a Catalunya”, que és “el territori que té menys dotació d'infraestructures públiques”; va posar el TAV com a exemple que “la unitat de mercat” s'ha de buscar “a escala europea”, i no fent servir com a referents “els estats tradicionals”, i, en referir-se a la fundacional línia Barcelona-Mataró, va precisar que va ser la primera “de la península, no d'Espanya”, perquè llavors ja s'havia construït una línia fèrria a Cuba, “i llavors Cuba pertanyia a Espanya”. Una mirada al passat incrustada amb la clara intenció de servir d'avís per al futur.

Les pulles de Mas van quedar sense rèplica. Si el president català es va mostrar reivindicatiu, Rajoy –com el príncep o Pastor al seu torn– va exhibir tarannà conciliador.

Va esgrimir el nou tram ferroviari com “la culminació d'un èxit col·lectiu” i la prova que l'Estat aposta per Catalunya i pel corredor mediterrani; va dir que l'alta velocitat serveix per “abolir dissensions i unir territoris”, i, tirant de metàfora ferroviària, va dir que les vies del TAV, a més de “rails de prosperitat”, són “vies d'entesa”. Una entesa, però, que després del viatge d'ahir, sembla igual de lluny.