Corredor Mediterrani sense mercat i Rodalies sense diners
errors Primer, el govern de González donava prioritat al TAV de Sevilla i no preveia l'ample europeu al Corredor Mediterrani i, després, el PP deixava aquest sense trens de mercaderies desastre La desatenció dels anys d'Aznar a Rodalies ensorra una xarxa que s'ha de reconstruir amb 4.000 milions compromesos dels quals no s'ha gastat gaire res
El distanciament entre la planificació ferroviària i les expectatives catalanes comença ja amb el govern socialista de Felipe González, si bé per omissió més que per sobreactuació retòrica. I és que, contra tota la lògica socioeconòmica i estratègica, amb el vistiplau de Maragall a l'alcaldia de Barcelona i l'acceptació de Pujol al govern de la Generalitat, el primer PSOE sacrifica al 1988 la construcció del tren d'alta velocitat (TAV) entre Madrid, Barcelona i la frontera francesa per donar prioritat al corredor entre Madrid i Sevilla per tal de garantir l'èxit de l'Exposició Universal de 1992 de la capital andalusa, el mateix any que a Barcelona tenien lloc els Jocs Olímpics. A canvi, Catalunya es beneficiava Rodalies de la modernització general del servei ferroviari convencional espanyol amb l'operació de posada al dia de Renfe sota la direcció de Mercè Sala.
El vistiplau català a la decisió semblava aleshores un gest generós però raonable tenint en compte que el corredor del TAV fins al Pirineu seria el següent a construir-se. El que no preveia ningú era que no s'arribaria a la frontera fins 20 anys després. El Pla Director d'Infraestructures 1993-2007 de les darreries del govern de Felipe González, si bé establia la prioritat del tram de Barcelona i França, ja introduïa el greuge al corredor mediterrani, que s'ha mantingut fins fa molt poc. Mentre es planificaven nous corredors d'alta velocitat de Madrid a València i Albacete, de Madrid a Valladolid i de Saragossa a Pamplona i Sant Sebastià, només es preveia adequar el corredor mediterrani entre Múrcia, Alacant i Catalunya a la “velocitat alta” –no es faria un TAV, sinó un Euromed– mantenint, a més, l'ample ferroviari ibèric. L'avantatge d'aquesta aposta era que, a diferència dels altres corredors, l'ample ibèric del Mediterrani permetria el trànsit de mercaderies.
L'oro i el moro
La promesa de l'oro i el moro en infraestructures arribava amb el segon govern de José María Aznar (PP), que projectava TAV per a tothom del 2000 al 2007. La previsió era arribar a Lleida al 2002 i a Barcelona, Girona i al Pirineu al 2004. Però també hi hauria corredors de Madrid a les altres capitals andaluses; de Madrid a la Rioja i Navarra; de Madrid a Galícia, Oviedo i al País Basc; de Madrid a Lisboa, i de Madrid a València, Castelló, Alacant, Múrcia i Almeria. Ara bé, aquesta amplíssima i caríssima xarxa –inèdita al món– seria exclusiva per a passatgers. En un error estratègic que dura fins avui, el corredor mediterrani es quedava sense trens de mercaderies a les línies d'alta velocitat.
La construcció de l'ample mixt al Mediterrani no es recuperaria fins al PEIT 2005-2020 de Zapatero, i no seria fins a les darreries d'aquest govern que es demanaria a Europa donar prioritat amb els fons europeus al corredor d'Algesires a Catalunya. Però, a més, els plans faraònics per a l'alta velocitat espanyola van fer desatendre la xarxa de Rodalies de Catalunya durant la dècada d'Aznar, de manera que el servei es trencava a les mans del PSOE de Zapatero als dos anys d'entrar al govern.
En un altra de les diverses promeses de Zapatero, s'anunciava un pla extraordinari de 4.000 milions d'inversió per refer fins al 2015 les Rodalies de Catalunya. Avui només se n'han invertit 320, un exigu 8% i, tot i que el nou govern de Rajoy manté el compromís, a Rodalies continuen sovintejant les avaries i, periòdicament, es col·lapsa.
