El PP s'imposa el 20-N i inicia l'ofensiva recentralitzadora

La fotografia distesa de Rajoy i Aznar junts l'endemà que el PP assolís la majoria absoluta en les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre del 2011 va ser, analitzada en perspectiva, tot un símptoma de l'ofensiva recentralitzadora que els populars portaven amagada per sota mà. Feia gairebé set anys que l'expresident no assistia a cap reunió de la direcció del PP i, de la trobada, ja en va sortir el primer avís. “El PP s'hi ha presentat amb el seu programa, no amb el de CiU”, advertia la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal, en ser preguntada per les reclamacions de l'executiu d'Artur Mas, que llavors estaven focalitzades a obtenir un millor finançament fiscal, el concert econòmic per a Catalunya.

L'absolutisme de Rajoy a les urnes es va fer evident trenta dies després, en el debat d'investidura, en què el presidenciable va evitar esmentar qualsevol reivindicació catalana i va ensenyar les primeres cartes del mandat: pla d'austeritat i recentralització de l'Estat, amb un control exhaustiu dels pressupostos de les autonomies. Aquest va ser el primer cop de porta, que ha anat seguit de molts d'altres que han ressonat en els últims dos anys. Aquest cop de porta deixava tocat de mort el compliment del deute que el govern reclamava a l'executiu espanyol ja en l'època de Rodríguez Zapatero i, conseqüentment, comportava greus tensions en la tresoreria de la Generalitat.

CiU va evitar fer-ne un casus belli i va arribar a aprovar les retallades del PP. Però, al cap de pocs mesos, els símptomes de recentralització s'agreujarien amb el paper protagonista de la delegada de govern a Catalunya, que obligava els ajuntaments a fer onejar la bandera espanyola i fiscalitzava qualsevol acte simbòlic de sobirania. El primer pressupost de Rajoy, l'abril del 2012, va arraconar econòmicament Catalunya i, a més, s'amenaçava d'intervenir les comunitats que no complissin el pla d'ajust. Paral·lelament, els tribunals i el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, assetjaven el català amb més sentències i lleis que torpedinen els fonaments de l'escola catalana.

Rajoy oficialitza el no al pacte fiscal el setembre del 2012, quan Mas ja s'havia fet seu el clam sobiranista de la ciutadania i havia convocat eleccions anticipades. El procés s'accelera amb el pacte de governabilitat entre CiU i ERC. La consulta sobre el pacte fiscal queda substituïda per la necessitat que Catalunya disposi d'un estat propi i, amb aquest objectiu, es proposa un nou referèndum. Les primeres passes de Catalunya són interceptades pel govern del PP enlairant la Constitució. Rajoy recorre al Constitucional actes polítics sorgits del Parlament com ara la Declaració de Sobirania i la comissió pel dret a decidir, i manté l'aixeta dels diners tancada amb l'enèsim atac; el sostre de dèficit no es flexibilitza fins a arribar al 2% que reclamava la Generalitat i es deixa en un 1,58%.