El PP s'imposa el 20-N i inicia l'ofensiva recentralitzadora

La foto­gra­fia dis­tesa de Rajoy i Aznar junts l'endemà que el PP assolís la majo­ria abso­luta en les elec­ci­ons al Congrés dels Dipu­tats del 20 de novem­bre del 2011 va ser, ana­lit­zada en pers­pec­tiva, tot un símptoma de l'ofen­siva recen­tra­lit­za­dora que els popu­lars por­ta­ven ama­gada per sota mà. Feia gai­rebé set anys que l'expre­si­dent no assis­tia a cap reunió de la direcció del PP i, de la tro­bada, ja en va sor­tir el pri­mer avís. “El PP s'hi ha pre­sen­tat amb el seu pro­grama, no amb el de CiU”, adver­tia la secretària gene­ral del par­tit, María Dolo­res de Cos­pe­dal, en ser pre­gun­tada per les recla­ma­ci­ons de l'exe­cu­tiu d'Artur Mas, que lla­vors esta­ven foca­lit­za­des a obte­nir un millor finançament fis­cal, el con­cert econòmic per a Cata­lu­nya.

L'abso­lu­tisme de Rajoy a les urnes es va fer evi­dent trenta dies després, en el debat d'inves­ti­dura, en què el pre­si­den­ci­a­ble va evi­tar esmen­tar qual­se­vol rei­vin­di­cació cata­lana i va ense­nyar les pri­me­res car­tes del man­dat: pla d'aus­te­ri­tat i recen­tra­lit­zació de l'Estat, amb un con­trol exhaus­tiu dels pres­su­pos­tos de les auto­no­mies. Aquest va ser el pri­mer cop de porta, que ha anat seguit de molts d'altres que han res­so­nat en els últims dos anys. Aquest cop de porta dei­xava tocat de mort el com­pli­ment del deute que el govern recla­mava a l'exe­cu­tiu espa­nyol ja en l'època de Rodríguez Zapa­tero i, con­seqüent­ment, com­por­tava greus ten­si­ons en la tre­so­re­ria de la Gene­ra­li­tat.

CiU va evi­tar fer-ne un casus belli i va arri­bar a apro­var les reta­lla­des del PP. Però, al cap de pocs mesos, els símpto­mes de recen­tra­lit­zació s'agreu­ja­rien amb el paper pro­ta­go­nista de la dele­gada de govern a Cata­lu­nya, que obli­gava els ajun­ta­ments a fer one­jar la ban­dera espa­nyola i fis­ca­lit­zava qual­se­vol acte simbòlic de sobi­ra­nia. El pri­mer pres­su­post de Rajoy, l'abril del 2012, va arra­co­nar econòmica­ment Cata­lu­nya i, a més, s'amenaçava d'inter­ve­nir les comu­ni­tats que no com­plis­sin el pla d'ajust. Paral·lela­ment, els tri­bu­nals i el minis­tre d'Edu­cació, José Igna­cio Wert, asset­ja­ven el català amb més sentències i lleis que tor­pe­di­nen els fona­ments de l'escola cata­lana.

Rajoy ofi­ci­a­litza el no al pacte fis­cal el setem­bre del 2012, quan Mas ja s'havia fet seu el clam sobi­ra­nista de la ciu­ta­da­nia i havia con­vo­cat elec­ci­ons anti­ci­pa­des. El procés s'acce­lera amb el pacte de gover­na­bi­li­tat entre CiU i ERC. La con­sulta sobre el pacte fis­cal queda subs­tituïda per la neces­si­tat que Cata­lu­nya dis­posi d'un estat propi i, amb aquest objec­tiu, es pro­posa un nou referèndum. Les pri­me­res pas­ses de Cata­lu­nya són inter­cep­ta­des pel govern del PP enlai­rant la Cons­ti­tució. Rajoy recorre al Cons­ti­tu­ci­o­nal actes polítics sor­gits del Par­la­ment com ara la Decla­ració de Sobi­ra­nia i la comissió pel dret a deci­dir, i manté l'aixeta dels diners tan­cada amb l'enèsim atac; el sos­tre de dèficit no es fle­xi­bi­litza fins a arri­bar al 2% que recla­mava la Gene­ra­li­tat i es deixa en un 1,58%.