Europa, un afer urgent

És urgent un nou i poderós impuls per a Europa. És urgent un rellançament potent en el camp institucional i polític (més poder i més efectivitat de la Unió Europea). Que faciliti la millora del seu funcionament econòmic i social. I alhora faci més obligada i més fàcil, o no tan difícil, l'adopció de les reformes de tot ordre que Europa necessita. Reformes en el món financer, en el social, en l'econòmic i empresarial... Reformes que s'havien d'haver fet fa quinze anys i que no es varen fer. O, més exactament, que alguns països no han fet.

Si ens situem a l'any 2000 veurem que hi ha tota mena de països europeus:
A. Un grup de països que han fet o estan fent les reformes. Països que havien arribat a una situació econòmica i social difícil. Crida l'atenció que entre aquests països hi havia Finlàndia i Suècia. Per motius diversos tenien crisi econòmica i un estat del benestar amenaçat. Però varen reaccionar. Amb mesures poc populars, però amb una actitud decidida i responsable del conjunt de forces polítiques. I un esforç de diàleg amb els sindicats. I explicant clarament al país quina era la situació. A la llista d'aquests països podríem afegir-hi Dinamarca, Àustria, Holanda... I curiosament alguns nous estats independents de l'Europa central.
B. Dos països particulars i decisius. Aleshores i ara. França i Alemanya. L'any 2000 França ja havia entrat en una etapa de morosité. És a dir, no d'anar enrere però sí d'avançar poc. Superats els anys de gran creixement –1950-1980, els Trente Glorieuses–, França va entrar en allò que ells en diuen la morosité, i que es pot traduir per ensopiment, decaïment o estancament. Hauria calgut que França fes reformes. No les va fer. Alguns pocs polítics i molts experts francesos (i en tenen de molt bons) les han reclamades, però ni els partits (al govern o a l'oposició) ni els sindicats ni en general la mentalitat del país les han fet possibles. Amb greu perjudicis per a ella. I per a Europa.

Cap a final de segle, Alemanya també vivia un moment difícil. Positiu per la reunificació, però econòmicament difícil. Amb perill de perdre competitivitat i nivell de vida, i de ser un fre per a Europa. Fins i tot de no poder complir amb les exigències de Brussel·les sobre inflació, deute, dèficit, etc.

Però Alemanya va fer reformes econòmiques i socials. Impopulars. Les va fer un canceller socialdemòcrata, Schröder. Amb gran encert i, sobretot, amb molta valentia. Contra l'opinió de la direcció del seu partit. I per a segons què, sense la majoria qualificada que li calia. I que –atenció– li va donar l'oposició democratacristiana. Quina diferència amb el que en circumstàncies així passa a Espanya, per més que l'interès general reclami més esforç d'entesa.

L'esforç alemany, com el suec i l'austríac, han donat resultat. Se n'han beneficiat i han donat impuls a Europa.

En els països del sud –de Portugal a Grècia passant per Espanya i Itàlia– tothom sap el que ha passat. Han actuat amb desconcert i poca seriositat, i de vegades poc èticament. Però en part sobre ells ha pogut actuar Brussel·les (i Alemanya). Els mecanismes europeus de control i direcció són molt insuficients, però es poden compensar per la pressió financera i pel lideratge alemany. I amb tot és cert que el Banc Central Europeu (BCE) sí que ja és un instrument en bona part eficaç. Alguns d'aquests països han començat a fer reformes. Doloroses, però necessàries. I el control de la Unió Europea sobre la política pressupostaria dels diversos estats comença a ser un fet.

Per què parlem tant de França? Simplement perquè és decisiva. I perquè triga molt a reaccionar.

Espanya, i tots el països del sud, també poden trasbalsar molt tota la Unió Europea. Però alguns d'aquest països fa més temps que intenten reaccionar. Espanya mateix. De grat o per força. I que fan reformes sovint penoses però necessàries. Això no vol dir que hagin superat l'etapa més difícil ni de la crisi ni de la recuperació.

Però fa més temps que ja no s'enganyen ells mateixos. I que han pres la seva dosi de realisme. Per altra banda, és cert que el futur d'Europa depèn molt dels països del sud. Això explica la paciència amb què malgrat tot els països del nord i Brussel·les enfoquen els problemes del sud. Si Espanya i Itàlia s'haguessin ensorrat l'euro no hauria resistit. I l'estructura de la Unió se n'hauria anat en orris.

Però això no treu el paper decisiu de França. Per mantenir la Unió i per anar endavant. El motor francoalemany és una peça clau de la Unió Europea.

D'altra banda, és bo insistir en França perquè és el país que més ha trigat a assumir la realitat. I a no autoenganyar-se. És bona cosa que això ho diguin els mateixos francesos. Que diguin, ells, que cal un retour à la verité. Tornar a la veritat, a dir-se ells mateixos la veritat. Explicar la veritat a la gent. I que ho acceptin.

Des d'Espanya no es poden donar lliçons sobre això. Ni des de Catalunya. No hem estat exemplars. Però sí que podem dir que ara la reacció francesa és urgent. Entre altres coses perquè es pugui restablir una col·laboració francoalemanya més equilibrada.

Fa poc la comissió de la Unió Europea va acceptar que França retardés dos anys l'objectiu del 3% de dèficit. Però amb la condició que la Comissió seguiria molt de prop les reformes. Els ho va dir el comissari Rehn, d'Afers Econòmics, que per cert els catalans coneixem bé i apreciem. Els va dir: «l'heure des reformes courageuses a sonné». Ha arribat l'hora de les reformes valentes. I cada cop més francesos afegeixen «l'heure de la verité et de l'union». De la veritat i de la unió. De que la sensació d'urgència i de gravetat sigui prou forta com per a facilitar un gran esforç col·lectiu, d'entrada poc agraït.

Naturalment, això requereix polítics valents. D'exemples, a França, n'hi ha hagut. El president de Gaulle, amb el seu ministre Pinay, dels anys seixanta, per exemple, i el president Mitterrand i el seu ministre Delors, de 1983.

Som conscients que a hores d'ara molts dels nostres lectors esperen un altre mena de comentari editorial. Més centrat en el nostre procés actual polític i nacional. I en la manera d'inserir-lo en el marc polític i institucional europeu, en la política europea. Però la gran importància que hem de donar al nostre problema i al nostre procés sobiranista no ens ha de fer perdre de vista la problemàtica europea general. Perquè Europa ha estat i és un gran referent universal per cultura, espiritualitat i humanisme. I perquè Catalunya és un país molt europeu, per història, cultura i vocació. Som el que som, també, perquè som europeus.