“Com al 1714, ara és la gent normal la que empeny”

Em sem­bla molt atre­vida. I alhora ho agra­eixo molt, perquè con­si­dero que és un com­pli­ment cap a la meva obra.

Sí, però gai­rebé no hi he inter­vin­gut. Millor que ho hagi fet un pro­fes­si­o­nal de l'audi­o­vi­sual. Jo escric novel·les, no guions. He estat molt amb con­tacte amb el pro­duc­tor, l'Agustí Mez­quida, i tinc tota la con­fiança del món en ell i el seu equip, crec que ho estan fent molt bé.

Sem­pre l'he vista com una pel·lícula. La vaig escriure ràpida­ment, en un any. Jo tenia pressa i l'edi­tor també m'apres­sava. I no ha que­dat mala­ment perquè l'escrip­tura ràpida genera una lec­tura ràpida, i com que és un lli­bre amb molta acció, això fa que quan el lle­gei­xes tin­guis la sen­sació d'estar dins d'una pel·lícula.

Bra­ve­he­art no s'havia estre­nat, lla­vors. I hi ha mol­tes diferències. A 1714 l'heroi és un anti­he­roi, no és valent ni atre­vit ni patriòtic. És un anglès que ve de fora i que li importa tot tres raves. És la història d'una con­versió. A Bra­ve­he­art, en canvi, només hi ha bons i dolents. A 1714 a tot arreu hi ha bons i dolents. I aquesta mirada escèptica del pro­ta­go­nista hi ajuda.

M'ima­gi­nava que el Tri­cen­tari seria un moment impor­tant, però jo no comp­tava amb tota la mobi­lit­zació dels dar­rers anys. Ho vaig començar a sos­pi­tar amb les con­sul­tes popu­lars, a par­tir d'Arenys de Munt. Jo m'hi vaig ficar molt a fons, i ho vaig viure des de dins. Pot­ser a altra gent se li esca­pava, però des d'allà veies que alguna cosa impor­tant s'estava coent en la soci­e­tat cata­lana, i d'una manera molt trans­ver­sal. A par­tir del 2009 vaig veure que la cosa anava de debò.

Hi ha mol­tes diferències. Aque­lla era una soci­e­tat d'antic règim, aris­tocràtica, de cas­tes, amb violència i ban­do­le­risme. Ara por­tem molts anys amb pau, som una soci­e­tat benes­tant, amb tots els pro­ble­mes greus que hi ha però benes­tant en com­pa­ració a la de tres segles enrere, tran­quil·la i democràtica. Però hi ha algun paral·lelisme. Per exem­ple, el fet que és la gent cor­rent la pro­ta­go­nista del procés. En aquell moment, el bisbe, les auto­ri­tats, l'alta aris­tocràcia van mar­xar de Bar­ce­lona i hi va que­dar el poble ras, i s'hi van afe­gir refu­gi­ats que venien d'altres llocs, de València, d'Aragó. Va mar­xar la classe alta i hi va que­dar una soci­e­tat que vivia en una certa revolta social, a on manava la gent menuda. Per això també va ser un epi­sodi de resistència popu­lar. La gent sabia que, si entra­ven els borbònics, hi tor­na­rien els de l'esta­blish­ment, els de sem­pre, la classe alta. Ara no ens tro­bem en un clima de revolta social, però és la gent nor­mal, els tre­ba­lla­dors, la que empeny el procés, en con­tra de mol­tes elits que ara donen l'esquena o inten­ten fre­nar-ho.

Ara no escric lite­ra­tura perquè no tinc temps. Però prenc notes, i tinc l'espe­rança de poder expli­car algun dia la crònica de com vam asso­lir la inde­pendència del nos­tre país. Crec que de forma imme­di­ata ens espera una èpica molt dura, encara més del que ja ho és ara, però penso que ens en sor­ti­rem. I no tri­ga­rem gaire. Un any, pot­ser algun més, però ho acon­se­gui­rem. Perquè depèn de la gent. I veig la gent molt ope­ra­tiva i molt deci­dida, Només cal que la gent con­tinuï igual de deter­mi­nada. que siguem majo­ria, i això ho tira­rem enda­vant.