Em sembla molt atrevida. I alhora ho agraeixo molt, perquè considero que és un compliment cap a la meva obra.

Sí, però gairebé no hi he intervingut. Millor que ho hagi fet un professional de l'audiovisual. Jo escric novel·les, no guions. He estat molt amb contacte amb el productor, l'Agustí Mezquida, i tinc tota la confiança del món en ell i el seu equip, crec que ho estan fent molt bé.

Sempre l'he vista com una pel·lícula. La vaig escriure ràpidament, en un any. Jo tenia pressa i l'editor també m'apressava. I no ha quedat malament perquè l'escriptura ràpida genera una lectura ràpida, i com que és un llibre amb molta acció, això fa que quan el llegeixes tinguis la sensació d'estar dins d'una pel·lícula.

Braveheart no s'havia estrenat, llavors. I hi ha moltes diferències. A 1714 l'heroi és un antiheroi, no és valent ni atrevit ni patriòtic. És un anglès que ve de fora i que li importa tot tres raves. És la història d'una conversió. A Braveheart, en canvi, només hi ha bons i dolents. A 1714 a tot arreu hi ha bons i dolents. I aquesta mirada escèptica del protagonista hi ajuda.

M'imaginava que el Tricentari seria un moment important, però jo no comptava amb tota la mobilització dels darrers anys. Ho vaig començar a sospitar amb les consultes populars, a partir d'Arenys de Munt. Jo m'hi vaig ficar molt a fons, i ho vaig viure des de dins. Potser a altra gent se li escapava, però des d'allà veies que alguna cosa important s'estava coent en la societat catalana, i d'una manera molt transversal. A partir del 2009 vaig veure que la cosa anava de debò.

Hi ha moltes diferències. Aquella era una societat d'antic règim, aristocràtica, de castes, amb violència i bandolerisme. Ara portem molts anys amb pau, som una societat benestant, amb tots els problemes greus que hi ha però benestant en comparació a la de tres segles enrere, tranquil·la i democràtica. Però hi ha algun paral·lelisme. Per exemple, el fet que és la gent corrent la protagonista del procés. En aquell moment, el bisbe, les autoritats, l'alta aristocràcia van marxar de Barcelona i hi va quedar el poble ras, i s'hi van afegir refugiats que venien d'altres llocs, de València, d'Aragó. Va marxar la classe alta i hi va quedar una societat que vivia en una certa revolta social, a on manava la gent menuda. Per això també va ser un episodi de resistència popular. La gent sabia que, si entraven els borbònics, hi tornarien els de l'establishment, els de sempre, la classe alta. Ara no ens trobem en un clima de revolta social, però és la gent normal, els treballadors, la que empeny el procés, en contra de moltes elits que ara donen l'esquena o intenten frenar-ho.

Ara no escric literatura perquè no tinc temps. Però prenc notes, i tinc l'esperança de poder explicar algun dia la crònica de com vam assolir la independència del nostre país. Crec que de forma immediata ens espera una èpica molt dura, encara més del que ja ho és ara, però penso que ens en sortirem. I no trigarem gaire. Un any, potser algun més, però ho aconseguirem. Perquè depèn de la gent. I veig la gent molt operativa i molt decidida, Només cal que la gent continuï igual de determinada. que siguem majoria, i això ho tirarem endavant.