T'honorem amb orgull

És amb una certa emoció que avui retem homenatge a una persona que va ser, ben segur, una de les que d'una forma més clara i categòrica, diria jo, van iniciar el camí de l'autonomia de Catalunya.

Una persona a la qual no li va ser fàcil arribar al que després es va poder tenir. Una persona que va enviar el seu col·laborador íntim, Jaume Carner, justament a Madrid, i aquesta va ser una de les primeres ocasions en què hem hagut d'anar a Madrid a veure si Catalunya era reconeguda com a nació, com a nacionalitat. Es va haver de trobar amb una negativa, amb una negativa que, en aquell moment, era bastant categòrica. Ens hi hem tornat a trobar sovint; presidents consegüents ens hem tornat a trobar en aquestes situacions. Tot i que sempre ajudats per gent que ha intervingut positivament.

Però en Macià va ser el primer, l'Avi. Va ser qui d'alguna manera ens ha servit després de referent i és just que nosaltres ara puguem dir que som, d'alguna manera, els seus hereus. Catalunya després ha fet totes les passes que ha fet, però ja sabeu que no s'acaben mai d'aconseguir del tot, els objectius que volem.

Tornem a estar, un altre cop, com en aquella ocasió en què Carner va haver de preguntar al president Macià què havia de fer davant dels entrebancs que se li posaven a Madrid.

Tornem a estar en una situació en què no sabem si aquell Estatut que vam aprovar, ara farà una colla d'anys, i que vam referendar, s'haurà de tornar a referendar. Perquè si el toquen, evidentment, respecte del referèndum en què jo vaig votar que sí –i tothom és lliure de votar en aquell moment el que pensi que s'ha de fer–, en cas de ser modificat s'haurà de preguntar novament a aquells que el vam referendar si el volem o no. Perquè ja no serà el mateix.

No vull involucrar la memòria del president Macià en una qüestió posterior, menys heroica, diguem-ho clarament, perquè el que ells van haver d'afrontar no és ni de bon tros comparable amb les dificultats que nosaltres hem tingut.

Algunes de molt importants: el president Pujol, com sabeu, va passar per la presó, cosa que al seu successor ja no li va passar; va tenir algunes dificultats, però no aquelles.

De manera que, president Macià, avui t'honorem amb orgull. Ens agradaria ser fidels al teu llegat. Sabem que serà difícil, però sabem també que les persones que avui estan al capdavant de la Generalitat maldaran per aconseguir-ho.