Si és verda, és per l'habitatge

La crisi financera mundial, i a l'Estat espanyol també la immobiliària, va començar a provocar les primeres víctimes entre els firmants d'unes hipoteques que havien esdevingut inassumibles. L'índex d'atur augmentava a passos agegantats mentre les quotes hipotecàries ofegaven els qui les havien signat pensant en èpoques de bonança. Els desnonaments començaven a ser habituals en els informatius i uns quants van decidir organitzar-se per plantar cara a un mal que s'estenia com la gangrena en un cos malalt. El febrer del 2009, poc més d'un any després que la classe política acceptés finalment que la crisi no era un miratge, uns quants activistes socials van fundar a Barcelona la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que va trigar poc a estendre's com una taca d'oli.

Una persona amb dificultats per pagar la hipoteca, una família víctima d'un procés d'execució hipotecària trobaven en la PAH el suport d'iguals i el d'altres persones solidàries i lluitadores. Els membres de la PAH defineixen la plataforma com un moviment horitzontal, no violent, assembleari i apartidista. Les samarretes verdes amb el logotip “Stop desnonaments” van començar a ser habituals en les accions de desobediència civil i de resistència passiva davant de les cases que havien de ser desallotjades. Les xifres esgarrifen. Des dels inicis de la crisi, i tot i que la PAH ha pogut paralitzar al voltant de 825 execucions hipotecàries en només tres anys, més de 350.000 famílies de l'Estat han perdut l'habitatge.

Sota el lema Stop desnonaments, la PAH ha organitzat –i continua fent-ho– centenars d'accions de desobediència civil davant les autoritats disposades a executar el desallotjament dels habitatges. Es posen al davant de la porta de l'habitatge dels afectats i per allà no hi passa ningú. Aquesta campanya es va començar el novembre del 2010, i gairebé en paral·lel s'organitzava la de Dació en pagament, amb l'objectiu d'aconseguir una nova llei que permetés que el deute hipotecari quedés saldat amb l'entrega de l'habitatge a l'entitat creditora. Calia, doncs, canviar la legislació vigent. I per fer-ho possible, la PAH va posar en marxa una iniciativa legislativa popular (ILP) que contenia aquesta demanda amb caràcter retroactiu i, a més, es demanava l'ampliació de la moratòria per als desnonaments i de la base d'habitatges socials. Paral·lelament, la PAH va decidir reallotjar famílies desnonades en edificis buits en mans de bancs rescatats.

Tot i que la ILP va aconseguir més d'1.400.000 signatures, no semblava senzill que superés els entrebancs d'una majoria absoluta del PP al Congrés. Llavors la PAH, a través de la seva portaveu, Ada Colau, va fer saber que s'assenyalarien els diputats que votessin en contra de tramitar la ILP. S'havia donat el tret de sortida als escraches, les accions directes als domicilis particulars o als centres de treball de qui es volia denunciar. Malgrat els intents de criminalització d'aquestes accions, els escraches van ser considerats judicialment com a actes d'exercici de la llibertat d'expressió, un dret constitucional. Finalment, el 12 de febrer d'aquest any, el Congrés va aprovar la tramitació de la ILP, tot i que no va incloure les demandes de la PAH, que va decidir retirar-la.