“No estem sols. S'ha creat un problema”

Ha estat una cosa no pensada, instintiva. Tinc aquesta cosa agredolça de pensar que com pot ser que tot el PSC no pugui estar en el mateix lloc que jo, no sé si votant “sí”. No estava satisfeta. He treballat perquè aquest partit trobés un punt mitjà en l'abstenció. No tinc cap vocació d'heroïna ni de liderar ningú. Vull representar una part de l'espai socialista. No esperava que m'aplaudissin ni res. M'ha traït una mica l'emoció. M'incomoda aquest paper que em toca jugar. De vegades la vida et porta a llocs que no busques. Ho he fet per coherència i per representativitat clara d'un espai socialista de dins del PSC i també de fora que creu que jo els represento.

No. També molta gent de dins. La decisió no l'hem pres els tres diputats sols. Ha estat després que molts regidors i alcaldes socialistes d'arreu de Catalunya, de militants i simpatitzants, ens hagin dit que havíem de fer-ho, que no se senten identificats amb el no.

No em plantejo sortir del PSC, tret que la situació de convivència interna fos irresoluble. El manifest ha sortit espontàniament aquesta setmana. Nadal, Castells, Tura, Font, Badia i alcaldes diversos em van dir que el farien si acabava passant. Quan Ernest Maragall va crear un nou partit creia que encara ho havíem d'intentar des de dins. L'esquerra ja està molt fragmentada. Els partits del futur me'ls imagino més com una suma. Ja ho veurem, però la nostra diferenciació no està pensada per servir d'embrió d'un altre partit.

L'he escoltat. Ell ja havia advertit després de la primera diferenciació que no ho veia tolerable. Li he dit que això s'ha de discutir dins del PSC. En cas que no es trobi una solució sobre com encaixem, ja ho veurem. Es pot deixar l'escó, es pot ser diputat no adscrit. No és una decisió només personal, ni tan sols dels tres diputats, sinó de la gent que representem. Hi ha un primer manifest, però crec que això s'anirà eixamplant els propers dies. No veig que els companys diputats vulguin que deixem l'escó. També hi ha el manifest de la JSC de Barcelona. No estem sols. S'ha generat un problema important i hem de veure com ho recomponem entre tots els propers dies. Ens hem donat fins la setmana que ve.

Cal fer prevenció de les crisis, però quan succeeixen no es pot furgar la ferida. S'han de convertir en oportunitats.

Ho vam intentar al Congrés, almenys una part de persones. Al partit havia marxat molta gent, també hi ha hagut una qüestió generacional de persones que han deixat la política. Però sí, hem de ser autocrítics. El moviment de suport que s'està gestant ara, territorial i intergeneracional, no és per anar en contra de ningú sinó per dir que tots ens sentim socialistes.

Vam constituir Agrupament Socialista de comú acord amb Pere Navarro. Havia de servir per canalitzar les diferències. No ho hem sabut fer. El PSC ha de ser molt més proactiu amb els temes nacionals. Ara sembla que tenim més iniciativa al Congrés que aquí. Com a mínim, el PSOE va dient amb moltes dificultats que s'ha de renovar el pacte territorial.

L'època de Navarro passarà a la història pel fet de trencar la disciplina de vot al Congrés. Per això encara em sembla més difícil d'explicar el que ha passat al Parlament. És possible que no ens adonéssim que a poc a poc hi havia una dificultat d'evidenciar quin era el paper del PSC. Actuar per defecte a la vida fa que una part del partit vegi que no liderem l'encaix de Catalunya i Espanya a Catalunya.