La Maria viu a Tàrrega i és el que anomenem un nou pobre. Va perdre la feina fa un parell d'anys i no en troba. El marit va anar al darrere. Ara, a més, té depressió. No ha superat estar sense feina i tenir una dona i dos fills per alimentar. Feia un curs de l'Ajuntament per trobar feina. L'ha hagut de deixar perquè la nova llei no permet al consistori organitzar-lo. La Maria té hora avui amb l'assistenta social, la Bruna, una noia molt maca, al seu parer.

La Bruna li explica que és l'últim dia que treballa a l'Ajuntament. Els serveis socials passen a dependre de la Diputació o de la Generalitat, o no ho sap ben bé. “I el meu cas?”, pregunta la Maria. “Ni idea”, li diu la Bruna. La Maria té dret a una ajuda per als fills i, a més, la seva mare, a la qual cuida ara que, malauradament, té més temps, té dret al SAD i té telealarma. “Ah, no”, li diu la Bruna, “tot això també desapareix; bé, no se sap qui ho farà... sembla que faran un concurs dels serveis de tots els pobles de la demarcació de Lleida i s'hi presenta una multinacional amb seu a Madrid”. “Bé”, diu resignada: “Apunta la Laia –la filla gran– al curs d'orientació sexual.” “No, no el podem fer, Salut tampoc és competència municipal.”

Ah, la Maria és un cas fictici, no existeix, com sembla que no existeix cap ciutadà per als redactors de la nova llei del món local de l'Estat. Estalvi? Sí, a costa d'insultar els ciutadans.