Un insult al ciutadà

La Maria viu a Tàrrega i és el que ano­me­nem un nou pobre. Va per­dre la feina fa un parell d'anys i no en troba. El marit va anar al dar­rere. Ara, a més, té depressió. No ha superat estar sense feina i tenir una dona i dos fills per ali­men­tar. Feia un curs de l'Ajun­ta­ment per tro­bar feina. L'ha hagut de dei­xar perquè la nova llei no per­met al con­sis­tori orga­nit­zar-lo. La Maria té hora avui amb l'assis­tenta social, la Bruna, una noia molt maca, al seu parer.

La Bruna li explica que és l'últim dia que tre­ba­lla a l'Ajun­ta­ment. Els ser­veis soci­als pas­sen a depen­dre de la Dipu­tació o de la Gene­ra­li­tat, o no ho sap ben bé. “I el meu cas?”, pre­gunta la Maria. “Ni idea”, li diu la Bruna. La Maria té dret a una ajuda per als fills i, a més, la seva mare, a la qual cuida ara que, malau­ra­da­ment, té més temps, té dret al SAD i té tele­a­larma. “Ah, no”, li diu la Bruna, “tot això també des­a­pa­reix; bé, no se sap qui ho farà... sem­bla que faran un con­curs dels ser­veis de tots els pobles de la demar­cació de Lleida i s'hi pre­senta una mul­ti­na­ci­o­nal amb seu a Madrid”. “Bé”, diu resig­nada: “Apunta la Laia –la filla gran– al curs d'ori­en­tació sexual.” “No, no el podem fer, Salut tam­poc és com­petència muni­ci­pal.”

Ah, la Maria és un cas fic­tici, no exis­teix, com sem­bla que no exis­teix cap ciu­tadà per als redac­tors de la nova llei del món local de l'Estat. Estalvi? Sí, a costa d'insul­tar els ciu­ta­dans.