Més cafè o tirar la tassa

L'exercici del dret a decidir té un efecte secundari que recorre la pell de brau i que el Centre d'Investigacions Sociològiques anota en cada nou baròmetre com una onada creixent: cada vegada són més els espanyols que es declaren partidaris de tenir un estat fortament centralitzat i sense autonomies. En l'últim baròmetre corresponent a l'abril, quan el CIS pregunta als enquestats quina és la “fórmula d'organització territorial de l'estat” que prefereix, un 20,9% aposten per “un estat amb un únic govern central i sense autonomies”.

En l'última ocasió que el CIS va fer la mateixa pregunta, ara fa un mes i coincidint amb els dies previs al debat al Congrés sobre la cessió a Catalunya de la competència per a la celebració de referèndums, els partidaris d'abolir les comunitats autònomes eren el 18,6%. De tal forma que un mes d'efervescència en el debat territorial ha servit per engrossir la parròquia dels devots de la involució fins a un de cada cinc espanyols. Si a aquest percentatge s'hi suma el d'aquells que prefereixen “un estat en el qual les comunitats tinguin menys autonomia” (un 10,7% que en els últims sondejos es manté inalterat), el resultat és que fins a un 31,6% dels espanyols estan pregonant una profunda involució autonòmica. L'opció majoritària, però, és encara l'statu quo (35,4%), contra un 13,4% que voldrien un estat on les comunitats tinguessin més autonomia, i només un 9,7% accepten l'opció que les comunitats es converteixin en un estat independent.

El partit polític que va ser votat en les generals del 2011 per més ciutadans que en realitat desitgen un estat sense autonomies és el PP, amb un 37,3%. Però el problema del partit que presideix Mariano Rajoy és que entre el seu electorat hi conviuen dues ànimes equiparables, perquè el 32,2% dels seus votants aposten per un estat de les autonomies com l'actual. En l'intent de contestar les dues ànimes, el govern de Rajoy ha protagonitzat en el primer bienni una recentralització a través del BOE –llei Wert d'educació, llei d'unitat de mercat, llei local, llei d'estabilitat pressupostària...– en paral·lel a la lloança en públic de l'actual estat de les autonomies. “La Constitució va rebre el 90,4% del suport dels catalans. Aquesta va ser la més genuïna i autèntica autodeterminació de Catalunya”, etzibava Rajoy als tres emissaris del Parlament el 8 d'abril al Congrés.

Amb l'ànim de pescar adeptes a l'estat uniforme neix Vox, el partit que debuta en aquestes eleccions europees i que, amb Alejo Vidal-Quadras com a cap de llista, abandera el desmantellament de l'estat de les autonomies per “atacar l'origen”. En el seu discurs, Vidal-Quadras arriba a l'extrem de reivindicar per a Vox l'autoria dels plans regionals del primer ministre Mateo Renzi a Itàlia i de Manuel Valls a França. “S'inspiren en la recepta que Vox defensa des de la seva creació. (...) Tot i tractar-se de majories d'esquerres, han entès que han d'atacar l'origen de les dificultats amb els remeis idonis, una cosa que Rajoy encara no ha captat”, sosté.

Entre el vector del dret a decidir i el de la uniformitat, el PSOE aireja en aquestes europees, i per primer cop en una campanya, la bandera del federalisme que tot el partit va fer seva a Granada el juliol del 2013 sota la premissa de “reformar l'estat autonòmic per salvar-lo”. El PSOE no només veu el federalisme com l'única bifurcació per evitar el xoc de trens, sinó que el reivindica com la genuïna “tercera via” que haurà de desbloquejar l'atzucac, i el seu número tres, Óscar López, fins i tot inscriu el socialcristià Josep Antoni Duran al bàndol del PSOE i el PSC. A Unió, però, Duran sintonitza amb un model confederal que és similar al pregonat pel lehendakari, Íñigo Urkullu, tot i que la Coalició per Europa (que integra CiU i PNB) enarbora el dret a decidir a Europa, com ho fan ERC i ICV.

Els devots de la cotització de la tercera via federal, però, conviuen amb l'opa hostil d'UPD, en què Rosa Díez i el candidat Francisco Sosa Wagner defensen un “estat federal cooperatiu”. Un model que els seus adversaris sospiten que no es pot traduir com més cafè per a tothom, sinó més aviat com l'intent de tirar la tassa i apagar la cafetera.