La incapacitat de l'Estat

La premsa ha informat aquests dies que el Govern central, un cop més, retarda l'estudi sobre el finançament autonòmic i, per tant, la proposta de nou finançament que s'ha compromès a fer. Quina explicació té aquest retard? Quina causa?

El Govern espanyol diu que és degut a la crisi econòmica del conjunt de l'Estat. Una crisi encara no superada. Però no és només això. També hi juga, molt, el fracàs del sistema autonòmic, tal com es va plantejar en el moment de la Transició i com s'ha anat aplicant després. Allò que algun diari ha anomenat “les baralles dels barons”, però que és molt més que això. És una idea d'Espanya i una mentalitat espanyola en què la realitat territorial, cultural i social estan distorsionades. Són errònies. I això ha creat un estat d'ànim negatiu, malsà.

L'ha creat en termes generals espanyols, però molt especialment en la visió i la relació del conjunt de l'Estat respecte a Catalunya. Un estat d'ànim que hauria calgut desmuntar ja fa anys. Mirem d'analitzar molt breument –el tema donaria per a un tractat molt voluminós sobre la psicologia col·lectiva– alguns d'aquests fets.

Fets psicològics negatius:

1. Espanya és un Estat de llarga història. Però d'història no sempre compactada. Sovint l'evolució dels seus territoris no ha estat coincident. No hi ha hagut sincronia històrica, ni han rebut les mateixes influències exteriors o ideològiques. Per tant, no hi ha hagut i no hi ha coincidència, o prou coincidència, en els processos humans i socials, en les situacions econòmiques, en la percepció de la pròpia personalitat, en els projectes col·lectius.

2. Pel que fa als fets psicològics col·lectius de signe negatiu n'hi ha dos a subratllar. De base geogràfica no coincident.

a) L'economia i la societat catalana de fa no menys de dos-cents anys han estat de progrés. De fet això ja venia d'abans, però es va accentuar. No va ser el cas, en canvi, de molts altres indrets d'Espanya. No és moment ara d'analitzar les causes d'aquest procés.

Però el cas és que això va crear una doble divergència entre els uns i els altres no ben digerida. Ni pels uns ni pels altres. Una diferenciació psicològica. A més d'un altre fet molt determinant: la diferenciació lingüística, cultural i de consciència històrica.

b) A Catalunya el més gran dinamisme social i econòmic va produir una certa presumpció col·lectiva. A hores d'ara, en bona part superada. Però que cal acabar d'esborrar. Que cal combatre. Cara endintre, cara als propis catalans. I cara enfora.

Fora de Catalunya, a bona part d'Espanya, s'ha produït un sentiment d'enveja. També comprensible. Una barreja d'orgull i d'enveja, d'efectes molt negatius cara endins i cara enfora.

Això requeria per part catalana la voluntat d'introduir en la mentalitat i la política catalanes un fort component de solidaritat. A Catalunya es va fer ja fa anys una reflexió sobre això. Que entre altres coses es va manifestar per la voluntat de reforçar en la mentalitat i la política catalanes fortament el component de solidaritat. Això s'ha fet. Sobretot a partir dels anys seixanta, i fins avui mateix. És cert que avui és criteri molt general a Catalunya que aquesta política l'Estat espanyol l'ha dut a terme d'una manera poc equilibrada. I que, xifres en mà, és cert que Catalunya està sotmesa a un règim molt restrictiu, que va molt més enllà de l'aportació de solidaritat que seria de justícia. I és cert també que això repercuteix negativament en el desenvolupament econòmic català, en l'estat del benestar i en la capacitat d'atendre i integrar la molt forta i molt diversa immigració.

Com dèiem, aquests fets psicològics negatius han contribuït molt poderosament al mal funcionament de l'estat autonòmic. Un bon funcionament autonòmic requeria una autèntica vocació, que no hi era. I es nota amb frases i actituds com les següents (no poc freqüents). Per exemple, quan es reclama una competència no per vocació d'autogovern i d'assumpció de responsabilitat, sinó simplement per allò de “no menos que ellos”. Que, de fet, vol dir “no menos que los catalanes”.

I, en canvi, la rebutgen quan s'adonen que és molt important per a la gent, però cara i de maneig compromès (ha passat amb competències tan importants com Sanitat i Ensenyament). O quan a propòsit de la idea de solidaritat es diu –en to sarcàstic però, de fet, seriós– “la solidaridad solo hay que practicarla con los bienes ajenos”. Que lluny que queda això de l'actitud dels països que apliquen el federalisme o l'autonomisme seriosament com Alemanya, Àustria o el Canadà. Per desgràcia a Espanya, l'estat de les autonomies va néixer massa condicionat pel “no menos que ellos” i alguns tics psicològics. I, en conjunt, la seva generalització més per decisió i imposició des de dalt, des del centre, que per autèntica vocació del territori. I s'entén que l'invent –que podia haver estat bo aplicat amb mentalitat positiva i no tan sovint de “no menos que ellos”– ara estigui molt desballestat. En el marc d'un Estat ara mateix amb una greu i generalitzada crisi institucional i incapaç de sacsejar positivament la mentalitat i el sistema de valors del país.

Podríem acabar aquest editorial amb un record a aquella mentalitat que fa quaranta o cinquanta anys a Catalunya va fer entendre a molta gent que la democràcia i el progrés social, i el reconeixement de Catalunya, i la bona convivència entre pobles i territoris requeria un canvi de valors i d'actituds. Des de la solidaritat, des de l'autoexigència, del respecte a la pròpia identitat i a la comprensió de la dels altres.