Cap a la gran coalició

Große koalition també a Brussel·les. Populars i socialistes europeus estaran condemnats a entendre's si aquesta nit es confirma l'empat i la fragmentació de la nova eurocambra que auguren els darrers sondejos. Només setze eurodiputats separen la dreta de Jean-Claude Juncker de l'esquerra de Martin Schulz, frec a frec: 217 escons contra 201. Cap dels dos no arribarà a controlar el 30% de les 751 cadires de l'hemicicle i això no els deixarà cap altra opció que formar una gran coalició a l'alemanya, com la de la CDU i l'SPD, per poder aprovar directives o elegir la futura Comissió Europea.

L'erràtica gestió de la crisi i la falta de respostes de la generació més mediocre de dirigents que ha tingut mai la UE passaran factura a les forces tradicionals: els populars podrien perdre 58 escons (el 29% de la seva representació), però també els liberals registraran un daltabaix i es deixaran 26 eurodiputats a les urnes (el 30%), cosa que farà impossible una majoria de centredreta. Els socialistes aguantaran, però no prou per aconseguir el sorpasso ni tampoc per construir una alternativa de centreesquerra amb els ecologistes, incapaços de capitalitzar el malestar per l'austeritat (perdrien també 14 cadires, el 24%, sempre segons les enquestes).

Els Vint-i-vuit podrien intentar aprofitar que d'aquest 25-M no surti cap guanyador clar per incomplir la promesa que el substitut de José Manuel Durão Barroso sigui un dels cinc Spitzenkandidaten. Ni Juncker, ni Schulz, ni tampoc el liberal Guy Verhofstadt, ni òbviament els ecologistes Ska Keller i José Bové, ni encara menys Alexis Tsipras. El nou president podria ser un sisè candidat, el tapat. I entre diplomàtics, als passadissos de Brussel·les, és un secret de domini públic que la preferida d'Angela Merkel a la 13a planta del Berlaymont és la cap del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde. Fins i tot el socialista François Hollande hi estaria d'acord: França necessita un cop de mà urgent de l'executiu comunitari i el seu president, refer ponts amb la UMP de Sarkozy si es confirma la profecia i Le Pen arrasa avui.

L'urnòfob Herman van Rompuy és el fan número u dels nomenaments digitals (és a dir, a dit). I no se n'amaga: és partidari d'ignorar els 413 milions d'europeus cridats a les urnes i tirar pel dret amb el mercadeig de càrrecs habitual dels Vint-i-vuit, que ja han quedat per sopar dimarts que ve a Brussel·les i començar les negociacions.

Aquestes europees són les segones eleccions més grans del món, només al darrere de l'Índia, amb 953 llistes electorals i 16.380 candidats. Però sembla que a la cancellera alemanya tant li és el resultat i ara defensa que no hi ha d'haver cap “automatisme” entre el vot dels electors i els cinc candidats. I ja dóna per feta la gran coalició: “La formació de la große koalition va estar precedida per llargues negociacions fins a aconseguir un pacte de govern entre conservadors i socialdemòcrates, i també aquesta vegada aconseguirem posar-nos d'acord en la composició de la nova Comissió Europea.”

Tampoc David Cameron no està precisament disposat a coronar el luxemburguès Juncker o l'alemany Schulz, massa federalistes (per no parlar del flamenc Verhofstadt). I els laboristes britànics prefereixen la primera ministra danesa, Helle Thorning-Schmidt (sí, la del selfie amb Obama). Ni l'holandès Mark Rutte no vol sentir-ne a parlar: “Tot això s'ho ha inventat l'eurocambra; el Consell mai no s'ha compromès amb aquests candidats, nosaltres nominem el candidat i el Parlament pot dir sí o no.” El nou Tractat de Lisboa, però, obliga els Vint-i-vuit a “tenir en compte” el resultat dels comicis. Fins i tot al mateix Juncker li fa mandra presidir l'executiu comunitari i s'estimaria més substituir Van Rompuy al Justus Lipsius, l'edifici del davant. Si després de tant vendre que this time is different, la cursa dels cinc candidats a rellevar Barroso acaba no passant d'operació de màrqueting, Verhofstadt diu que ja poden clausurar l'eurocambra demà mateix, perquè no serveix per a res.