Silla, un poble sense líders?

Em comen­tava un dia un alcalde de Silla dels temps de la dic­ta­dura, que tenia pen­sat aglu­ti­nar un grup de famílies del poble (ell par­lava d'unes dues-cen­tes per­so­nes) per a que, al vol­tant de la seua figura (la de l'alcalde) “mar­ca­ren pauta en la vida social i econòmica del poble”. Jo tenia tot just vint-i-tres anys i aca­bava de tor­nar a Silla una vegada fina­lit­zats el meus estu­dis a Bar­ce­lona i lli­cen­ciat del ser­vei mili­tar de l'època.

Mai no he pogut saber la intenció d'aque­lla per­sona en fer-me aquesta mena de con­fidència. Ell estava clar que bus­cava envol­tar-se d'una mena de “cort reial” que li per­me­tera trans­for­mar el muni­cipi, rural en aque­lla època, però, entrant ja en el desen­vo­lu­pa­ment econòmic pro­pi­ciat pels tecnòcra­tes de l'Opus Dei, en allò que ell deia un poble modern i indus­trial.

Aquell alcalde i jo vàrem aca­bar enfron­tant-nos dura­ment, com no podia ser d'altra manera. La trans­for­mació que ell volia fer era en bene­fici propi i d'una mino­ria diri­gent patro­ci­nada per ell mateix, fidel a la seua per­sona. Els que havien “mar­cat pauta” fins ales­ho­res i l'havien pujat als altars, eren llau­ra­dors benes­tants que ana­ven a mal borràs i els espan­ta­ven els can­vis de qual­se­vol tipus. Estava clar que se n'havia ser­vit d'ells per defe­nes­trar el seu pre­de­ces­sor, però, ara ja no li apro­fi­ta­ven.

D'aquest succeït es desprèn que en aquells temps hi havia a Silla una classe diri­gent i líders també. La tran­sició política fou un enfron­ta­ment pacífic, però, molt dur, entre aquell alcalde i la seua “cort d'honor”, d'una banda, i uns altres líders soci­als més joves que optàvem clara­ment per la democràcia. El canvi es feu i la subs­ti­tució d'uns per altres va ser radi­cal, tant en per­so­nes, com en la forma d'enten­dre la política i el model de ciu­tat resul­tant. Fa uns dies, els soci­a­lis­tes de Silla varen home­nat­jar més de cin­quanta per­so­nes del poble que es dis­tin­gi­ren per la seua apor­tació al bé comú en aquells anys. Evi­dent­ment, la llista de merei­xe­dors d'un reco­nei­xe­ment es va que­dar ben curta i es podria haver mul­ti­pli­cat con­si­de­ra­ble­ment.

Però, i ara? En tenim de líders soci­als? Jo no ho dubte que n'hi ha, encara que no és fàcil detec­tar-los de tan diluïda que queda la seua presència. Pot ser fins i tot en alguns casos la influència exer­cida no ha estat tan bene­fi­ci­osa per a la comu­ni­tat com hau­ria degut. Tot i això, estem pas­sant per una fase de can­vis impor­tants en el camp social, polític i econòmic. No sé si l'evo­lució serà tan pro­funda com la de la dic­ta­dura a la democràcia. En qual­se­vol cas hi haurà opi­ni­ons de tot gust al res­pecte i això importa ben poc. Allò que resulta evi­dent és que hi ha una nova gene­ració que empeny amb força per obrir-se camí i ho acon­se­guirà, no ho dub­teu. És llei de vida. El pro­blema és, des del meu punt de vista, com apro­fi­tar l'avi­nen­tesa per a pro­pi­ciar l'apa­rició d'un nou model de lide­ratge social que mire cap al futur i siga capaç de cor­re­gir els defec­tes d'aquesta soci­e­tat cada vegada més injusta, més cruel i més domi­nada per hedo­nisme i el culte al diner.

A mi m'encanta somiar amb un poble en el que hi haja tants líders com per­so­nes i que tots con­tri­bu­ei­xin a arros­se­gar el carro cap enda­vant amb força. Uns líders amb un pro­fund conei­xe­ment de les seues res­pec­ti­ves qua­li­tats i que les posen gene­ro­sa­ment al ser­vei dels demés. Uns líders que tots ple­gats s'aju­den recípro­ca­ment en lloc de com­pe­tir de manera des­car­nada. Uns líders gens arro­gants, ans al con­trari, humils i reves­tits d'empa­tia. Uns líders prou intel·ligents per ado­nar-se'n de que la feli­ci­tat pròpia depèn de la feli­ci­tat dels demès. Uns líders que enten­guen que els diners són tan sols un ins­tru­ment per faci­li­tar el inter­canvi de béns i ser­veis i no un fi en sí mateix per aca­bar ama­gant-los en para­di­sos fis­cals.

¿Podrà ser això algun dia? Feina tenim, si volem anar per eixe camí. Però, ¿què per­dem en inten­tar-ho? Ara, en cam­pa­nya elec­to­ral, és un bon moment per somiar i fer que els can­di­dats refle­xi­o­nen sobre aques­tes coses i es com­pro­me­ten també, de forma seri­osa i con­seqüent, en per­se­guir la uto­pia