El barri de les cases fetes de nit
Ara fa quatre anys, l'aleshores alcaldable Xavier Trias va fer el seu primer acte de campanya al peu del castell de Torre Baró. Hi va desplegar el pla urbanístic que projectava una gran transformació per a Torre Baró i Ciutat Meridiana, dos dels barris més desafavorits del districte més pobre de la ciutat. Després, el regidor d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, arribaria a dir que Torre Baró és “el barri on els somnis es toquen amb les mans”, i que podria convertir-se en “el Pedralbes del segle XXI”.
Quatre anys després, els veïns comparteixen una sensació d'abandó. El castell que va servir de teló de fons a Trias s'ha rehabilitat i és visitable. Però una volta pel barri amb l'autobús 83, que només passa cada mitja hora, permet constatar les construccions precàries, algunes fregant el barraquisme. Tot són casetes –molt de sostre sense teules o amb uralita, amb la totxana visible– i carrers costeruts i estrets. “Tot això són cases fetes de nit, en conec molts que se les van fer, d'això ja fa 50 anys”. És quan va arribar a la zona procedent d'Andalusia en Francisco, que es declara espanyolista (per espanyol i perico): “No sóc d'aquests que ara s'han tornat independentistes”. Creu que Torre Baró, com Ciutat Meridiana, on viu, s'ha deteriorat, i en culpa la immigració estrangera. “Jo no hi aniria, hi ha molts trompetes, drogates, vaja.”
La Manuela baixa de l'autobús a Torre Baró. No té feina i al juny es queda sense atur. “Els rebuts es van morint i no puc pagar-los, ara em miren l'edat –58 anys– i els quilos i no m'agafen”, comenta. Té tres néts, que diu que tenen sort de les ajudes municipals. A qui votarà, esquerres o dretes? “Digue'm qui són els d'esquerres”. Quan sent les sigles, ja sap qui l'interessa: “Jo votaré els socialistes, són els únics que ens van ajudar a tenir papers.”
La plaça Eucaliptus és una de les refetes en aquest mandat. La travessa la Sarah, carregada amb la compra. Va arribar del Marroc fa vuit anys i el barri el veu bé, però troba a faltar-hi comerços. Tots els baixos de pisos estan tapiats. No hi ha cap botiga. A l'Amparo, que passeja amb la mare, de 96 anys, aquesta plaça no li convenç, ni tampoc unes escales que van instal·lar al carrer Martorelles: “Són tan dretes que amb un carro no t'hi pots posar.” “Et sents una mica oblidat per part de l'Ajuntament, no mantenen les coses”, es queixa. És partidària d'un canvi a l'alcaldia, però no acaba de confiar en l'alternativa d'Ada Colau (és l'únic partit del qual ahir es veia alguna enganxina al barri). “No voldria que em traguessin els meus pisos de propietat per donar-los a qui no ha treballat mai.” Es decanta més per Ciutadans. Esperant l'autobús, hi ha una noia, l'Angelita, amb dues nenes. “Això està més aviat abandonat, però s'hi està tranquil, hi he viscut tota la vida i no ha canviat gaire.” Quan l'autobús 83 enfila una pujada final, sembla que se li acabin les forces. Un usuari increpa al conductor: “Si se't gripa el motor, t'enteraràs”. Aprofitant que s'ha d'esperar estona per unes obres al carrer, el conductor truca a l'empresa: “Al cotxe li costa molt pujar.”
