El mestre indignat

Des que el 1979 es va pre­sen­tar com a cap de llista de l'Agru­pació d'Elec­tors de l'Entesa de Cal­des, aquest mes­tre lli­cen­ciat en psi­co­lo­gia s'ha mos­trat com un home valent d'esquer­res atra­pat per la passió política. Els setze pri­mers anys de democràcia el van por­tar a gover­nar el poble de les fonts ter­mals que amenaça la Mala­ve­lla; avui, quan ja està jubi­lat i es dedica als néts, con­ti­nua defen­sant l'hones­te­dat i l'eficàcia en la gestió muni­ci­pal. Ell que, jun­ta­ment amb altres can­di­dats de les Uni­ons Popu­lars Muni­ci­pals, va impul­sar la gestió democràtica, la trans­parència infor­ma­tiva i el tren­ca­ment de la imatge burocràtica de les cor­po­ra­ci­ons, va llui­tar per fer un poble orde­nat on, a més de viure-hi bé, es des­cobrís la joie de vivre, però aquesta era una tasca des­co­mu­nal que depe­nia d'un canvi de men­ta­li­tat no tan sols dels gover­nants sinó també de la gent que vivia a la vila. Cal­des de Mala­ve­lla, que havia vis­cut sota l'ombra dels cacics, mar­cada per una bur­ge­sia intran­si­gent arri­bada amb els bal­ne­a­ris i beneïda pel car­de­nal Pla i Deniel, va gua­nyar en el futur l'auto­es­tima dient no al cir­cuit de fórmula 1, que final­ment va mar­xar a Mont­meló, o inten­tant fre­nar el camp de golf que avui s'aixeca a l'altra banda de la Naci­o­nal II, recon­ver­tida en auto­via, i que actua com un barri llunyà i des­con­nec­tat de la rea­li­tat de la vila. En Lluís sap que renun­ciar a la lluita per un futur millor és renun­ciar a la vida. Va des­man­te­llar la planta de Butano i va can­viar la rea­li­tat.