Política
JOAQUIM DE TRINCHERIA
EXREGIDOR DEL PARTIT POPULAR D'OLOT, DUES VEGADES CAP DE LLISTA PEL PARTIT CONSERVADOR
“Vaig ajudar a mantenir la flama del PP”
“Em defineixo com a català de soca-rel, però també dic que sóc espanyol fins al moll de l'os”
“Els d'Unió Democràtica eren de la confraria de les tres P: pocs, poderosos i perillosos”
El pes de la història
Joaquim de Trincheria sota les arcades de la seva residència, la Vila, una de les masies més antigues de la Vall de Bianya, cap i casal d'una finca que inclou un molí, el de la Vila i can Capsec, que avui s'ofereixen com un destí immillorable i salvatge de turisme rural.
Carme Simón va apostar per la cultura i Olot ha de saber
que allò va ser importantíssim
per a la ciutat
Manuel Fraga tenia grans defectes però era un home valent
i honrat que va
morir sense tenir
ni un euro
Joaquim de Trincheria –i ho escric així, amb ch– és descendent d'una nissaga principal. El segle XVII, Josep de Trinxeria va dirigir la revolta contra els abusos del rei francès Lluís XIV, que havia promès respectar els usos i costums del Rosselló però els va carregar d'impostos. Allò va encendre els ànims de la pagesia nord-catalana, que entre el 1667 i el 1675 es va insurreccionar clamant contra el mal govern i en especial la gabella de la sal, arbitri establert el 1661, que va atiar el conflicte conegut com la revolta dels Angelets. Joaquim de Trincheria assegura que quan el seu avantpassat va ser derrotat va marxar del Vallespir i aquí a l'Estat espanyol on el funcionari de torn li va canviar la x per la ch, i la nissaga va passar de Trinxeria a Trincheria. Joaquim de Trincheria, que va treballar al tèxtil, va fer més d'una volta al món i es va convertir en un dels principals referents conservadors del Principat reconeix que, segons la seva percepció, massa sovint el desert dels tàrtars habita la Catalunya interior.
Què va fer que un descendent d'una família liberal com els Trincheria es convertís en conservador del morro fort?
Estic molt influenciat per la Guerra Civil, que la meva família va patir intensament. Després de l'esclat de la revolució comitès arribats de pobles veïns a Olot van agafar industrials i persones rellevants, alguns els van matar al Triai i altres com al meu avi els van tancar a la presó. Quan el meu pare ho va veure, va anar a trobar els responsables i els va dir “què en voleu fer, d'aquest home que se us quedarà als dits?”, i va ocupar el seu lloc. El meu avi va tornar a casa i no sé com però el pare es va escapar a l'Espanya nacional i va conèixer la mare, que era filla de Navarra.
I...
En acabar la guerra el pare es volia casar i tornar a Olot. La mare li va dir que primer s'arribés a casa a veure com estava la situació i després tornés a buscar-la, que l'estaria esperant. A casa érem bilingües. En el fons no he sigut ni de dretes ni d'esquerres; em defineixo com a català de soca-rel, però també dic que sóc espanyol fins al moll de l'os i que he apostat per l'antinacionalisme que vol trencar Espanya.
I és per això que es va apuntar a Alianza Popular?
Em sap greu dir-ho, però jo el franquisme no el vaig qüestionar mai. En Franco va posar ordre davant la disbauxa generada per la República i la Guerra Civil. A casa, tot i que vam perdre el pare quan jo tenia tretze anys, érem de les poques famílies que parlàvem bé el castellà, ens fèiem amb els militars i vam reaccionar contra el nacionalisme espès de la Catalunya interior. Va ser per això que quan va morir en Franco vaig decidir prendre decisions polítiques i em vaig decantar per Alianza Popular.
En aquell moment comandada per Fraga, que era un nacionalista espanyol.
Ell era molt espanyol i jo també. El vaig conèixer força bé. Era un home que tenia grans defectes però també era valent i honrat. Encara que sortís amb estirabots com allò de “la calle és mía” –ho va dir perquè era ministre de l'Interior i considerava que havia de mantenir l'ordre públic– va morir sense un euro , fins al punt que quan els terroristes gallecs li van volar la casa a Perbes (la Corunya), els militants del PP vam proposar fer una col·lecta.
Va entrar a AP quan a Olot va guanyar en Sala per CiU?
Aquesta és una altra història. L'any 1979, el candidat de CiU havia de ser Arcadi Calzada, però els responsables del partit van creure que no tenia prou pes específic i van proposar en Joan Sala, que era industrial i economista. A l'Arcadi el van enviar a la Diputació com a vicepresident i així quan en Pujol va nomenar Vidal i Gayolà conseller d'Interior en Calzada es va trobar amb les portes obertes i va saber aprofitar l'oportunitat.
Com?
Doncs va treballar molt. Si al matí era a Begur a la tarda
era a Anglès i a la nit a Puigcerdà i sempre acompanyat de la premsa, fins al punt que si un dia no sortia una foto seva als diaris et pensaves que estava malalt. Després quan en Pujol
el va voler portar al Parlament l'Arcadi es va revenjar i va contestar al president que seria candidat, però que abans volia ser alcalde d'Olot i va fer callar molts d'aquells que l'havien
vetat.
era a Anglès i a la nit a Puigcerdà i sempre acompanyat de la premsa, fins al punt que si un dia no sortia una foto seva als diaris et pensaves que estava malalt. Després quan en Pujol
el va voler portar al Parlament l'Arcadi es va revenjar i va contestar al president que seria candidat, però que abans volia ser alcalde d'Olot i va fer callar molts d'aquells que l'havien
vetat.
I mentrestant a AP?
Qui va començar el partit a Girona era Anton Prat, de Banyoles. Vam treballar amb molta
il·lusió fins que en arribar les eleccions generals del 1982, en Fraga, que feia coalició amb el Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal i es pensava que seria molt difícil treure un diputat a la demarcació, va decidir donar el cap de llista al PDP i va sortir Joan Botanch.
il·lusió fins que en arribar les eleccions generals del 1982, en Fraga, que feia coalició amb el Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal i es pensava que seria molt difícil treure un diputat a la demarcació, va decidir donar el cap de llista al PDP i va sortir Joan Botanch.
Una petita traïció?
Anton Prat i la seva junta van dimitir de cop. Després en una reunió al Fornells Park vam reconstruir el partit amb Jaume Veray com a president, Manuel Blasi, Francisco Buixalleu, Joan Fontanet, Fernando López i jo. Santiago Ontañón va arribar més tard.
Un equip guanyador?
Era com predicar al desert. Teníem la il·lusió de potser sí, potser no. Em van posar a mi de cap de llista, i encara que no em van escollir, sí que vaig ajudar a mantenir la flama encesa del PP. Jo sabia que a Olot hi havia un grup de persones que, com a la meva família, a la guerra ho havien passat malament i era una gent que votava dreta perquè votava ordre.
Gent que no votava Convergència?
El convergent era el botiguer, i després hi havia els d'Unió Democràtica que es consideraven els trempats i també patums locals. Eren de la confraria de les tres P: pocs, poderosos i perillosos.
Per què un conservador com vostè va votar CiU quan va entrar a l'Ajuntament?
L'any que va guanyar Pere Macias vaig ser regidor per primer cop i jo, que era un passerell, en veure que CiU havia tret quinze regidors, els socialistes quatre, un Esquerra i l'altre jo, vaig creure que el més lògic era donar suport a la llista que havia tingut un èxit esclatant. Em van integrar a l'equip de govern, i a Cultura.
No s'ho esperava?
Hi havia un equip de tècnics molt potent, entre altres Antoni Mayans, Gabriel Alcalde, Marissa Llongarriu, que em va fer sentir còmode i amb ganes de treballar. Vàrem impulsar les beques Ciutat d'Olot, amb uns jurats formats per personalitats culturals de tots els camps, sense mirar el color polític. Entre altres, s'hi va integrar Ernest Lluch. Hi va haver un moment que Olot va apostar per la cultura com a motor de la capitalitat i Carme Simón, que era bibliotecària, va destinar una part molt important de la seva fortuna personal per impulsar aquest camp. Allò va ser importantíssim per a la ciutat.
De què es penedeix de tants anys de regidor?
En el meu cas Madrid era molt lluny i el que passava a Olot els importava poc. Aquí jo podia fer i desfer com volia i allò em va permetre donar suport tant a CiU, com al PSC o a Miquel Macias, que era d'ICV i ecologista. Vaig fer el que honradament em semblava que seria bo per a Olot. Li puc esmentar algunes actuacions. Una que es pot definir com un èxit, va ser la del paleta bilingüe quan vaig denunciar al TSJC les bases d'un concurs convocat per l'Ajuntament en què es demanava saber català per exercir una feina com aquesta. Mai m'he amagat i dic que en la qüestió del català i el castellà sempre he sigut bel·ligerant. Per una banda, he defensat el català amb ungles i dents, només faltaria; per l'altra, tinc la convicció que menystenir i arraconar el castellà és un error. Penso que els nacionalistes ho fan perquè el castellà els fa por i més a la Catalunya interior, on tothom diu que sap parlar-lo i és mentida, ja que molta gent el que fa és una traducció literal i destrossa l'idioma.
No em negarà que el català va estar perseguit...
Li he dit que s'ha de protegir, però també hem de ser conscients que moltes lleis de protecció que s'han fet a Catalunya s'han pensat per a Barcelona i el cinturó roig, on la influència del castellà és important. Crec que si aquestes lleis són bones per a recuperar el català en zones d'influència castellana, a la Catalunya interior són letals. Aquí tot es fa en català i els nens es troben amb dificultats per parlar i entendre el castellà. Sempre he dit que el català necessita una protecció especial, que s'ha de preservar per tots els mitjans, però també vull remarcar que intentar anul·lar la presència del castellà a Catalunya és una barrabassada.
Vostè va plegar i va pujar Plataforma per Catalunya?
Si fa quatre anys a Olot va sortir PxC és perquè hi havia una determinada percepció sobre la immigració, que, en aquell moment, es presentava com un problema. Ara no ha sortit, perquè els problemes són uns altres, vénen i se'n van, però tot es complica quan no es troben solucions.
Defensa la Cuba comunista?
A Cuba vaig tenir un atac de cor, em van portar a l'hospital de Matanzas, on em van atendre metges bons i personal sanitari atent, però hi havia una manca de medicaments brutal. Quan el metge –es deia Aniceto Cabezas– em va donar l'alta i em va acomiadar va dir: “Bueno Joaquín, ya ves como estamos, si podeis ayudar...” Llavors, amb una part del fons que l'Ajuntament destinava a cooperació i solidaritat i en col·laboració amb Farmamundi, cada any els vaig enviar un contenidor amb medicaments i material sanitari i vaig aconseguir que l'alcalde, Lluís Sacrest, firmés un conveni entre els hospitals Sant Jaume d'Olot i Faustino Pérez de Matanzas.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
