“Ningú hauria d'arriscar la vida en una barca o dins un camió”

Gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, som davant la primera gran onada migratòria vista minut a minut. De tota manera, l'èxode més gran va ser durant la separació entre l'Índia i el Pakistan, el 1947, que va afectar més de deu milions d'hindús i musulmans.

La veu de la gent del carrer és clau. Ho veiem a les xarxes socials, en què també participen els immigrants. Jo en segueixo alguns dels que són a la jungla de Calais, i he vist com la pressió social ha fet que David Cameron accepti que el Regne Unit aculli més refugiats. Ell, que s'hi havia referit com si fossin una plaga d'insectes!

Són 5.000 persones que s'estan en barraques allunyades de l'aigua potable, i el govern francès els ofereix 2.500 àpats al dia. El més sorprenent és l'esperit de comunitat d'aquestes Nacions Unides de refugiats, que viuen en una gran incertesa.

El més urgent és l'actuació coordinada per afrontar la crisi humanitària. En segon lloc, cal establir rutes migratòries segures perquè ni els refugiats ni els immigrants caiguin en les xarxes de tràfic de persones. Això implica que els governs han de compartir responsabilitats. Els polítics sovint s'estanquen a establir etiquetes per distingir qui és un refugiat i qui un immigrant. Però és complicat: els fluxos migratoris són mixtos, mentre que les necessitats i els contextos són molt semblants. Arriben moltes persones, en continuaran arribant i necessiten molta ajuda. Un tercer punt és que Europa ha de repensar profundament les seves pràctiques frontereres. I tot això sense oblidar que cal més diàleg amb les Nacions Unides per tal de facilitar l'estabilitat i la pau als països d'origen. Els sirians fugen del seu país perquè fa quatre anys que està en guerra!

Brussel·les no aborda mai un tema clau: la sobirania europea i les polítiques frontereres. I, quan ho fa, només es preocupa per posar més murs i ganivets a les tanques. A Calais hi ha gent que no pot caminar perquè té les cames castigades pels filats. L'ésser humà no hauria d'arriscar la vida en una barca, dins un camió o en un túnel, és una acció desesperada i indigna tant per a la persona que ho viu com per al país on passa.

Si Europa obre fronteres seria el caos, però cal ajudar la gent en ruta. El segon objectiu és evitar el desplaçament, i això, al sud d'Europa, sabem fer-ho. Espanya era un país d'emigrants i va deixar de ser-ho per passar a ser país de recepció. Però ara, amb la crisi, en qualsevol bar de Londres trobes joves espanyols.

A la Universitat Queen Mary de Londres, investigava els fluxos migratoris del Magrib amb Espanya, i em vaig adonar que feia treball de camp i publicava articles, però no veia la relació de la meva feina amb aquells que ho viuen en primera persona.

Vam fer un congrés sobre el paper de l'acadèmic que també és activista o artista. D'aquí neix el llibre, amb articles com el d'una científica que aplica el concepte matemàtic del caos a la identitat dels refugiats o el d'un antropòleg que treballa l'etnopsiquiatria amb nenes d'Eritrea que han deixat de parlar.