Incomprensió respectuosa francesa

L'interès augmenta i la curiositat irromp en cada presentació en societat. “I d'on véns?” “De Catalunya.” “Ah! aconseguireu la independència?” Aquest diàleg reprodueix grosso modo la reacció, cada cop més habitual, que un català es troba quan explica els seus orígens en territori francès. Cada vegada més, amb la votació del 27 de setembre en l'horitzó. Ni l'explosió ni el sex-appeal internacional de la marca Barcelona fan ombra al procés.

La situació geogràfica de França, només separada de Catalunya pels Pirineus, i amb una sèrie de territoris de parla catalana que es concentraran majoritàriament –a banda dels gitanos– en la futura nova regió que unificarà Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló, portaria a pensar en un interès especial pel procés català. No en va, fa prop de 350 anys que el Tractat dels Pirineus va determinar l'annexió dels comtats catalans septentrionals –sense que Felip IV ho consultés a les Corts Catalanes– al regne de França. Moltes coses han canviat des de llavors; les rebel·lions dels territoris afectats, immediatament posteriors a la signatura, són qüestió del passat, però la defensa de la llengua catalana continua vigent. Com en altres èpoques, parlar català va ser aleshores una forma de reivindicació íntima, una arma cultural que ha arribat als nostres dies, tot i que a la Catalunya del Nord sigui de manera minoritària.

A la pràctica, però, l'interès francès per la culminació a finals de mes del procés sobiranista català es deu a altres factors que poc tenen a veure amb la proximitat geogràfica i la història compartida. Si més no, no s'hi fa referència, no és un factor enaltidor. El primer d'aquests motius d'interès, tan present en països com ara el Regne Unit i Dinamarca, és la tradició democràtica. L'exercici del vot és un acte sacre a França, tota una cerimònia, i un procés participatiu massiu com el català, que ha demostrat en reiterades ocasions que té un tarannà democràtic i pacífic inqüestionable, mereix respecte, atenció i consideració. Amb vista a traslladar el significat únic de les eleccions del 27-S, però, cal fer pedagogia. Sobretot després de la no-consulta del 9-N, un camí d'espines amb querelles i tribunals polititzats a les rodes, convertit finalment en un procés participatiu que a l'estranger –a França, si més no– va tenir un gran ressò. I és que, darrere de la pregunta sobre el futur polític de Catalunya, sovint en venia una segona: “Però no havíeu votat ja?”

Sense entrar en el matís d'intentar explicar que en l'àmbit legal les eleccions són –han hagut de ser– simplement autonòmiques, aquesta segona pregunta ha anat canviant. D'una banda, arran de la convocatòria oficial de les eleccions, formalitzada pel president Artur Mas el 3 d'agost, quan va signar el decret de dissolució del Parlament de Catalunya. D'una altra, i sobretot, gràcies a la constitució de la llista de Junts pel Sí. Presentada en societat el 20 de juliol, la llista unitària transversal va escenificar en territori francès que aquestes eleccions són diferents, més enllà de tota explicació prèvia que s'hauria pogut fer. El valor de les imatges i del simbolisme. El bloc pel sí –a banda de la CUP–, amb els organitzadors de les manifestacions massives dels últims anys, amb cares conegudes internacionalment i amb dues figures de l'àmbit polític, Artur Mas i Oriol Junqueras, que representen la dreta i l'esquerra, renunciant temporalment a l'eix socioeconòmic i anteposant l'eix nacional. Si té color de referèndum i fa olor de referèndum...

Cal no oblidar, però, la naturalesa intrínseca de l'Estat francès. Centralista per obligació i per tradició, orgullós de la República –un magma unificador que va substituir la nació francesa en el discurs públic, però que fa la mateixa funció– i amant de la grandeur d'haver estat una potència mundial de primer ordre durant segles.

En aquest sentit, el procés i el vot català costen d'entendre. En primer lloc, perquè l'associació a París entre estat i nació és absoluta. A banda d'això, en un país que en ple segle XXI continua tenint territoris excolonials, la idea de marxar d'un país de gairebé 47 milions d'habitants per constituir-ne un de set i mig tampoc es copsa a la primera. Qui voldria fer-se més petit? Aquesta tradició centralista i grandiloqüent, juntament amb un desinterès diplomàtic que comença a virar però que fins fa uns mesos era latent, també ha fet que els mitjans no hagin donat una gran cobertura a l'evolució del procés –més enllà de les grans manifestacions dels darrers anys i el 9-N, i amb l'excepció del diari progressista Libération, que ha dedicat articles a la qüestió fins i tot desplaçant-se a territori català–. Un fet que, de manera evident, també ha contribuït a una certa desinformació entre l'opinió pública.