Declaracions d'independència
Unitat contra tirania
Tot i el control de la corona espanyola a l'Argentina, el suport era limitat
Els criolls es van organitzar en milícies per derrotar els invasors britànics poc abans de fer-ho amb els reialistes
El virregnat del riu de la Plata es va convertir, el 1776, en l'última divisió administrativa que van tenir els espanyols a Amèrica. Amb la capital a Buenos Aires, els actuals territoris de l'Argentina, l'Uruguai, el Paraguai, Bolívia i una part del Brasil van rebre la funció de reforçar la presència hispànica en aquesta zona de l'Atlàntic Sud, davant la presència britànica que començava a treure-hi el cap. Però el suport espanyol va ser escàs i fruit d'això el poble argentí es va separar d'Espanya abans que ho fessin altres territoris americans.
Pels criolls, els nascuts al continent però amb arrels occidentals, el comerç era la principal font de riquesa econòmica, per la qual cosa els ports del riu de la Plata eren considerats espais d'un enorme valor patrimonial. Per això, quan l'exèrcit britànic va decidir envair el seu territori, el 1806, els porteños, gentilici dels habitants de la ciutat portuària de Buenos Aires, van plantar cara als invasors sota les ordres de Cornelio Saavedra. Això va animar els criolls, que van recuperar amb força el seu anhel sobiranista quant a les decisions polítiques i econòmiques de les seves contrades, desposseïdes dècades enrere pels espanyols.
“El primer trencament amb la corona espanyola no va arribar fins al 1810, en què la revolució del maig va desposseir el virrei Baltasar Hidalgo de Cisneros, que depenia del rei d'Espanya”, diu l'expert en el procés emancipador argentí i professor de la Universitat de Barcelona David Martínez. Posteriorment, el 1816, la declaració de Tucumán es va convertir en el principal cop d'efecte per assolir la independència i trencar qualsevol vincle amb la monarquia espanyola, tocada greument per les invasions franceses. Les discussions dels dirigents que hi van participar van acabar tombant la balança pel federalisme com a forma de govern del nou estat, si bé l'unitarisme es va imposar davant el creixement del Regne Unit, Portugal, el Brasil i l'Algarve –un dels territoris més extensos de l'època i pròxim a l'Argentina–. José de San Martín, defensor a ultrança de la independència argentina després de liderar el combat de San Lorenzo el 1813, va ser nomenat general en cap de l'exèrcit dels Andes. El 12 de gener del 1817, va travessar la serralada dels Andes en direcció a Xile, on els reialistes i els sobiranistes també jugaven les seves cartes pel futur polític del territori.
Bernardo O'Higgins, governador de la capitania general de Xile i virrei del Perú, va caure derrotat el 1814 a Rancagua. Es va posar així el punt final al període conegut com a patria vieja i es va retirar a la ciutat de Mendoza, mentre els seus compatriotes continuaven patint les greus conseqüències de la reconquesta. Però O'Higgins no es va estar de tornar-hi, i quatre anys més tard va combatre de nou amb l'exèrcit del país. Així, l'abril del 1818 va vèncer els espanyols a la batalla de Maipú. Els soldats de les tropes patriòtiques, sota les ordres del general San Martín, van guanyar els reialistes i van assegurar la independència xilena.
L'infaust record de l'Argentina i Xile de l'empremta espanyola
Argentina
“Les províncies unides de l'Amèrica del Sud declarem solemnement a la faç de la Terra que és voluntat unànime d'aquestes províncies trencar els violents vincles que ens lligaven als reis d'Espanya, recuperar els drets que ens van treure i investir l'alt caràcter d'una nació lliure i independent del rei Ferran VIII, els seus successors i la metròpoli espanyola. Queden en conseqüència de fet i de dret amb ampli i ple poder per donar-se les formes que exigeixi la justícia, i imperi el cúmul de les seves actuals circumstàncies. Totes i cadascuna, així ho publiquen, declaren i ratifiquen, i es comprometen així al compliment de la seva voluntat.”
Xile
“La revolució que es va produir el 18 de setembre del 1810 va esdevenir el primer esforç que va fer l'estat de Xile per complir aquestes altes destinacions que han estat cridades pel temps i la naturalesa; els seus habitants han provat des d'aleshores l'energia i la fermesa de la seva voluntat, resistint-se a les vicissituds d'una guerra en què el govern espanyol ha volgut fer veure que la seva política respecte a l'Amèrica del Sud sobreviurà al trastorn de tots els abusos. Aquest últim desengany els ha inspirat, naturalment, la resolució de separar-se per sempre de la monarquia espanyola i proclamar la seva independència a la faç de la Terra.”
