El perfil
Mariano Rajoy (Santiago de Compostel·la, 1955) s'autodefineix com “un senyor de províncies”, sense més. Aquest polític amb cara d'ensurt permanent diu ser un “home normal” que s'adreça a les persones “normals” d'un país “normal”. Parlem d'Espanya, és clar. Els seus turiferaris escriuen: “És lleial, disciplinat i pragmàtic”, a més de “pacient, perfeccionista i conservador”. Ell es creu un home prudent.
Ho és o només ho aparenta? La inactivitat i la falta d'idees, com li retreuen sobretot els detractors de la seva mateixa ideologia, és prudència? En tot cas, bona part de l'opinió pública el veu com un home desorientat i passiu, incapaç d'anar més enllà de les consignes que li bufa a l'orella el seu entorn. Si no hi ha idees, que el temps ho arregli tot. Els catalans? Ja se'n cansaran.
Té una nul·la sintonia amb els mitjans de comunicació, però té prou poder per canviar directors de diaris, si s'escau. Quan Rajoy s'escapa del guió, es perd o, com diuen per Madrid, se mete en un jardín. Per això s'ha parapetat davant les pantalles de plasma molt de temps. Fins ara. S'estimba en les distàncies curtes. I si no, que ho preguntin al periodista Carlos Alsina, d'Onda Cero.
Però Rajoy va perdre la prudència el 31 de gener del 2006 a Cadis, quan va encapçalar una recollida de firmes anticatalanes –quatre milions, quatre– amb la falsedat manifesta que el tercer Estatut ens havia de donar privilegis senyorials. Rajoy admet en privat, mai en públic, que allò i el recurs al Tribunal Constitucional van ser un error colossal, per dir un adjectiu molt del seu gust.
Va tornar a demostrar la seva imprudència iniciant un cicle de recentralitzacions i d'humiliacions gratuïtes als catalans, el penúltim capítol del qual ha estat el vodevil costumista a compte del fons de liquiditat.
Més encara: Rajoy va convocar tots els partits –menys Junts pel Sí i la CUP– l'endemà de les eleccions catalanes. Va ignorar els guanyadors. Es tractava de fer un front –així es va entendre– per desfer el que havien votat dos milions de persones. Però aquestes dies encara els sentirem a dir: “Espanya estima els catalangs”.
Amb 23 anys, es va convertir en el registrador més jove d'Espanya. Res feia pensar que es dedicaria a la política. Hi va entrar a través del ministre franquista Pío Cabanillas. Va començar com a diputat autonòmic als 26 anys i després va anar encadenant diferents càrrecs. Ha passat per diversos ministeris, i en cap ha deixat la seva petja: Administracions Públiques, Educació, Presidència i Interior. També va ser portaveu durant la crisi del Prestige, que li va valdre el malnom d'El señor de los hilillos.
Té baraka, bona sort, en la política: José María Aznar el va triar com a successor l'any 2003, quan ningú no s'ho esperava. Va sobreviure a les derrotes electorals del 2004 i del 2008.
Rajoy va culpar Aznar de la primera derrota: “Tu i les teves guerres!”, sembla que li va etzibar. Es va crear en aquell moment un mal enemic. Després de la segona derrota, va dir adéu des de Génova, però hi va continuar. La seva dona, Elvira Fernández, Viri, amb qui té dos fills, li va dir: “Tu no te'n vas ara”.
Aznar, Esperanza Aguirre i alguns periodistes que ara li riuen les gràcies l'haurien volgut sacrificar en el congrés celebrat a València el mateix 2008. No se'n van sortir. Gràcies a Francisco Camps, l'àrbitre de l'elegància.
Sort o habilitat, ha aconseguit desactivar els clans aznaristes: el de Valladolid i el de Becerril. El cas Bárcenas –on va cometre l'error de recomanar fortalesa a l'extresorer, acomiadat en diferit– i els elogis d'Aznar a Ciutadans després de les eleccions catalanes encara li han permès de liquidar tota la vella guàrdia i els diputats díscols. Però Rajoy sap que la baraka se li pot acabar, de cop, el dia 20.
