Diumenge de desconsol al parc de la Ciutadella

El cos d'una dona atrapat en el marbre, amb el rostre ocult rere una frondosa cabellera que de ben segur dissimula unes llàgrimes, tota ella deixada anar amb fatiga, penosament recolzada damunt un pedestal és, probablement, l'escultura de més bellesa que es pot admirar avui als carrers de Barcelona. L'obra és de l'escultor Josep Llimona i el nom amb què se la coneix, Desconsol, condensa a la perfecció el pesar que transmet la figura pètria.

El Desconsol descansa, blanquíssim i impertorbable, al pas del temps, al parc de la Ciutadella de Barcelona, a escassos metres de la façana del Parlament de Catalunya, damunt un petit estany sempre ple d'aigua, com si l'alimentés el lament irrefrenable de la dona esculpida per Llimona. Ahir, el plor silent d'aquesta gran dama blanca va prendre sentit, més que mai, en convertir-se en testimoni mut de la incessant desfilada de persones que van acudir a les portes del Parlament per dipositar un ram de flors i una espelma en record i homenatge a la gran dama del procés, Muriel Casals.

Com si no volguessin molestar, transportats pel mateix esperit d'elegant discreció que va caracteritzar les maneres de la diputada desapareguda; ara un matrimoni, ara dues amigues, ara una mare amb l'avi i el fill, ara un jove en bicicleta anaven fent acte de presència ahir a la tarda al lloc per rendir el seu personal homenatge a una dona de qui tothom coincidia a ressaltar el seu tarannà dialogant i el seu paper clau, fonamental, per fer avançar el procés polític de Catalunya cap a l'objectiu de la independència.

“Gent com la Muriel ha fet moure els polítics”, deia l'Anna, convençuda que, si el país és on és, és gràcies al pas endavant que un dia va fer Casals i altres personalitats destacades de la societat civil. La seva amiga, la Conxita, se la mirava i assentia per ressaltar a continuació la manera de fer de Muriel com un dels actius del procés: “Sempre estava serena, reposada, mai cridava, ho deia tot molt ben dit.”

El memorial a la Ciutadella va començar a improvisar-se a primera hora del matí, quan algú va portar al lloc les primeres flors i una bandera estelada sobre la qual s'hi havia escrit una de les frases de Muriel Casals que ja formen part de la història: “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni.” Els mitjans de comunicació van escampar la iniciativa i la majoria dels que ahir hi feien cap ho van fer assabentats per aquests. I d'aquesta manera, a la primera bandera se n'hi van afegir d'altres i al primer ram se n'hi van unir desenes d'altres. Molts clavells, però també moltes roses vermelles per a una senyora que havia nascut políticament en el socialisme del PSUC.

“Venim de Tiana, ho hem vist a les notícies i amb la nostra presència aquí volem expressar que és una grandíssima pèrdua perquè la seva aportació en el procés ha estat clau”, deia la Imma davant l'atenta mirada d'en Tomàs, que hi va afegir: “Sempre he pensat que en el procés qui ha tingut un comportament de matrícula d'honor han estat la Muriel i la Carme Forcadell.”

Després de dipositar unes flors “molt humils, de part meva i també dels meus pares”, en Sergi, de 32 anys, reflexionava posant cara de dubte per allò que ara ha de venir: “Ens ha deixat una figura molt destacada en un moment molt determinant del procés.”

Només el futur sap quants desconsols hi haurà en el procés o quants somnis de tanta gent, també els de Muriel Casals, acabaran fets plors d'alegria.