“El problema d'Espanya és el centre, és Castella”

Per mi, sí. L'any 1996 és el moment del Pacte del Majes­tic, un acord que la gent no ha ana­lit­zat sufi­ci­ent­ment ni cor­rec­ta­ment. És un docu­ment que incor­pora el reco­nei­xe­ment de mol­tes coses de la rea­li­tat de Cata­lu­nya, com ara que no hi hagi un greuge d'allò que s'ano­mena el “colo­ni­a­lisme”, com
els gover­na­dors civils; la fi del ser­vei mili­tar obli­ga­tori, un dels espais des d'on es produïa la fil­tració de cer­tes idees d'espa­nyo­lisme entre la joven­tut cata­lana; la reti­rada de la Guàrdia Civil de les car­re­te­res, i l'aug­ment de la capa­ci­tat fis­cal. I a la inversa: hi ha qui diu que el Pacte del Majes­tic trenca el cordó umbi­li­cal amb Espa­nya. Es creen dues natu­ra­le­ses ben dife­ren­ci­a­des. Tot això era la pri­mera part d'un pont que, si hagués tin­gut con­tinuïtat, hau­ria esde­vin­gut un aqüeducte de cara al futur.

Aznar veu que ha obtin­gut una gran ren­di­bi­li­tat política d'aquest pacte i és en aquest moment quan el trenca. El poble li dóna la majo­ria abso­luta i ell veu que pot fer i des­fer amb aquesta majo­ria. I la reflexió ego­ista i equi­vo­cada és: “Per què vull els cata­lans?” És en aquest moment quan es crea una situ­ació de divorci. És la punta de la serra més alta i a par­tir d'aquí ve la bai­xada. I és una llàstima, perquè el pri­mer govern d'Aznar, en bona part con­di­ci­o­nat per Cata­lu­nya i CiU, és el millor de la democràcia. Després ha vin­gut la crisi, que ha car­re­gat de nega­ti­vi­tat la visió que es té d'Espa­nya.

És quan hi trenco. Aznar no està d'acord amb algu­nes coses que he fet i, quan arriba el moment de les llis­tes, m'ho pena­litza.
Em vol humi­liar i, de número dos, em vol fer bai­xar al número nou, que no havia sor­tit mai.

Quan Zapa­tero afirma que sig­narà el que el Par­la­ment aprovi, crea una frus­tració total. Jo era molt amic de Zapa­tero i vaig estar set o vuit anys dinant cada dime­cres amb ell al Congrés. Sé com pen­sava i les limi­ta­ci­ons que tenia. No conei­xia del tot Cata­lu­nya. Com que no va poder cor­res­pon­dre, va començar el con­flicte. I és jus­ta­ment en aquell moment quan hi ha una mani­o­bra d'un docu­ment en favor de l'Esta­tut, en la qual jo par­ti­cipo. El PP no va enten­dre res i fins i tot vaig rebre alguna advertència molt des­a­gra­da­ble d'un peri­o­dista català. Però quan es fa el referèndum, rebo una tar­geta de Fraga que em diu: “Enho­ra­bona pel mal menor.” Es refe­ria a un arti­cle que jo havia escrit alguns dies abans, en què defen­sava que l'Esta­tut era un mal menor. Fraga ho va enten­dre, em donava la raó. El par­tit, ben al con­trari. Jo veia el divorci entre la men­ta­li­tat del pre­si­dent i la del par­tit, sobre­tot del bloc cas­tellà d'Aznar.

Jo, en aquest moment, no en veig cap. Pot­ser no tinc tota la infor­mació, però no en veig cap. Veig per­so­nes que sí que il·lumi­nen, com ara Her­rero de Miñón. Ell sap on arriba el límit, l'estira fins al màxim, fins a la con­fe­de­ració. Tan greu és que el que té Ale­ma­nya amb Bavi­era ho tin­guem nosal­tres amb Cata­lu­nya? Tant de perill repre­senta això per a la “uni­tat naci­o­nal”? Són con­cep­tes nomi­nals. El que passa és que aquí pesa la consciència diri­gista i cau­di­llista dels cas­te­llans. El pro­blema d'Espa­nya són els cas­te­llans, no són les perifèries. Els cas­te­llans no ente­nen la diferència.

Al final caldrà arri­bar a una entesa, perquè no hi ha cap altra sor­tida. Caldrà posar un límit que sigui accep­tat per totes les parts.

Aquest és un altre pro­blema. Tu pots fer una engi­nye­ria i crear un pont, però una cosa ben dife­rent és que aquest pont sigui uti­lit­zat per la gent. Aquesta és la gran incògnita.