Artur Mas

Un vell savi em va dir que la vida té tres moments clars i definits: el moment d'aprendre, el de fer i el de deixar fer. Els fets demostren que aprendre i fer tenen menys dificultat que deixar fer. Per a les persones de grans trajectòries allò que els resulta més difícil és deixar fer. Creuen que sempre hi ha temps per estar a la primera línia i mai troben ni el moment ni la manera d'apartar-se'n.

Artur Mas, en la seva llarga vida política, ha tingut l'oportunitat d'aprendre a cop d'ensurts i d'èxits. Ha tingut un moment per demostrar la feina que era capaç de fer des de les més altes estances de la Generalitat –sis anys de president de la Generalitat–. També, va fer feina des d'una oposició que no aixecava el cap en el temps dels dos governs tripartits. Temps hi haurà per analitzar amb rigor els seus anys a la Generalitat.

A Artur Mas, li ha arribat l'hora de deixar fer. En les seves darreres intervencions públiques i amb els seus silencis fa dubtar si continua en la primera línia i té intencions de presentar-se a unes noves eleccions, o bé retirar-se o quedar-se al partit i fer el paper que feia el basc Arzalluz, que regnava i no governava. Difícil en un país com ara Catalunya, on els que regnen també volen manar.

Malgrat no haver-se presentat de cap de llista, Artur Mas és el polític que va guanyar les eleccions del 27 de setembre. Qui va donar la cara a l'exterior pel projecte independentista tot fent concessions de les quals ni ell mateix estava convençut. Humanament tot s'entén. Políticament, li ha arribat l'hora de deixar pas un cop ordeni la desordenada CDC, un fet que s'hauria de produir en el pròxim congrés del partit. Deixar fer i fins i tot deixar equivocar-se als que vinguin.