“La independència és el pas lògic després del peix al cove”

A Carme-Laura Gil i Miró (Benissanet, Ribera d'Ebre, 1935) li va tocar passar un dels tràngols més durs que pot viure una política “progre” i “independentista” de tota la vida: investir José María Aznar president del govern el 1996. Eren, com recorda l'exdiputada al Congrés dels Diputats, temps de peix al cove i de governs del PSOE i del PP, que es recolzaven en els anomenats nacionalismes perifèrics per governar.

“Jo era independentista i ho portava molt malament, això d'investir Aznar”, confessa Gil, que recorda que, anteriorment, s'havia “ajudat el PSOE”. “Vam poder fer aquest pas perquè també el van fer el PNB i Coalició Canària. CiU no va quedar sola.” “Vam omplir bastant el cove”, rememora l'exdiputada, i en fa una llista: “Es va posar fi al servei militar obligatori, es van traspassar competències als Mossos, es va eliminar la figura del governador civil, vam aconseguir que no vetessin la llei lingüística...”, però ella ja va intuir que allò portaria el seu partit
“a una travessia pel desert amb repercussions a Catalunya”.

La “travessia pel desert” de què parla Gil va dur CiU a perdre el govern en favor del tripartit durant set anys i ja mai ha tornat a tenir les majories dels anys vuitanta i noranta. De fet, CDC –ja sense el “llast d'Unió”– està immersa en un procés de reinvenció en què Gil està molt engrescada. “Cal un nou partit de centreesquerra i independentista”, reclama, i recorda que, en les consultes internes que ha fet recentment la formació, “el 77% dels militants es consideren de centre o de centreesquerra”. “Contra la visió de partit de dretes que en tenen molts, Convergència era socialdemòcrata. Va posar els fonaments d'una societat democràtica en àmbits fonamentals com l'educació i la sanitat”, reivindica l'exdiputada. En el terreny nacional, veu inevitable que el gros del nacionalisme i el seu partit hagin apostat per la sobirania: “És lògic que després del peix al cove i de l'autonomisme vingui la independència.”

Mentrestant, es mostra optimista amb el procés d'independència i amb la feina de Junts pel Sí, una formació que considera “un bon invent i una bona estratègia per explicar que anàvem units societat civil i societat política”. “Si la independència no es guanya ara, es guanyarà d'aquí a molt poc”, pronostica Gil, que alerta, però, que cal “ambició col·lectiva”. “Som com el Barça al final de la lliga: depenem de nosaltres mateixos”, sentencia. I el Barça la va guanyar.

Abans, però, caldrà conviure amb normes com la llei Wert, que fa posar els pèls de punta a la que va ser consellera d'Ensenyament de Jordi Pujol entre el 1999 i el 2003. “La llei d'educació és la llei política per excel·lència, perquè faràs un model d'escola segons el model de país que vulguis”, explica Gil, que creu que el PP ha utilitzat la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomqe) “per guanyar vots espanyolistes”.

La llei Wert i les polítiques del PP estan ara en l'aire després que s'hagin hagut de repetir les eleccions espanyoles, una repetició que, segons l'exconsellera, “estava anunciada”. “Sense suports de la perifèria no se n'han sortit”, remarca Gil, que creu que el fet que “Catalunya ja no sigui un suport per als partits espanyols” és una de les claus de la situació política espanyola actual. A ella, però, les properes eleccions no l'amoïnen. “De l'Estat espanyol, no n'hem d'esperar res”, sentencia Carme-Laura Gil, que als 81 anys es manté ben activa, també a internet, on aboca els seus pensaments en un blog de Vilaweb.