Política

Han passat per Madrid

JOAN MANEL DEL POZO

EX DIPUTAT AL CONGRÉS PEL PSC (1982-1996)

“Aquesta vegada ni tan sols sé a qui votaré”

Després de més de trenta anys militant en el PSC, ha acabat abandonant el partit i reconeix que li costa trobar un encaix en l'actual panorama polític

Està satisfet d'haver participat en una etapa molt intensa de la política espanyola i d'haver impulsat la primera llei que regulava l'objecció de consciència, encara que la mili la va suprimir el PP

El setembre del 1982, quan Joan Manel del Pozo tenia 33 anys i aspirava a entrar al Congrés dels Diputats com a número dos de la llista del PSC per Girona, el meu diari el presentava als lectors amb aquestes paraules: “Del Pozo és un xicot que fa classes a l'institut de Figueres i, tot i ser fill d'un poblet de Sevilla, parla perfectament el català.” Aleshores Felipe González encara era la promesa d'un canvi inajornable i Catalunya s'havia de demostrar a ella mateixa que podia convertir els fills de la immigració en diputats, fins i tot en presidents de la Generalitat. Ara, al cap de 34 anys, Del Pozo ha tornat a les aules com a professor de filosofia, ja no té carnet del PSC i confessa que ni tan sols sap què votarà en aquestes eleccions. Arriba puntual i ofereix un aspecte que encaixa amb el clixé dels militants progressistes que van baixar a l'arena política quan a l'esquerra queien les bombes etarres i a la dreta xiulaven els sabres militars, exdiputats bregats en la Transició que ara es miren l'espectacle electoral des d'un saludable escepticisme. Barret blanc, anorac de color terrós i barba blanca, aquesta és la indumentària d'un home que s'ha posat roba còmoda perquè confessa que no sabia que la conversa aniria acompanyada d'una sessió fotogràfica. La casualitat ha fet que ens trobem just l'endemà que el govern espanyol prohibís la presència d'estelades al camp de futbol on s'ha de disputar la final de la copa del Rei. “Un error immens del PP –es lamenta–, si no és que precisament perseguissin l'efecte multiplicador que això podia provocar per justificar una vegada més les seves decisions polítiques.” No necessita desconnectar el mòbil perquè el fa servir tan poc com pot i no és de Twitter ni tampoc de Facebook: “Passem una etapa, espero que superable, de nou rics de la tecnologia, usant-la tot el dia sense saber gaire bé per a què. És com aquell que té un cotxe i fa voltes sense anar enlloc.”

Després de més de trenta anys participant en la política activa des del Congrés dels Diputats, el Parlament de Catalunya, el Consell Executiu de la Generalitat i l'Ajuntament de Girona, Del Pozo creu que Espanya i Catalunya són precisament això, un cotxe a punt d'emprendre una direcció incerta. Ho diu una persona que va exercir de diputat a Madrid durant quatre legislatures consecutives (del 1982 al 1993), tot i que en l'última, que Felipe González va guanyar pels pèls, va estar a punt de llançar la tovallola. “Començava a notar els efectes negatius de la burocratització i l'excessiu control de les cúpules dels partits”, afirma, segons ell un parany que també amenaça l'autoanomenada nova política. Ara, quan mira enrere, admet que la decepció forma part indestriable de la vella política, sobretot veient que “la relació entre Espanya i Catalunya s'ha tensat massa per interessos partidistes de les dues parts”. També reivindica la satisfacció, és clar, per exemple la d'haver impulsat la primera llei que regulava l'objecció de consciència. I no li sap pas greu que al final la mili obligatòria l'abolís el PP pressionat per CiU, perquè considera que els socialistes van posar la primera pedra. “Que ningú s'enganyi –adverteix–, el PP va suprimir la mili perquè necessitava CiU i es va plegar a totes les seves exigències, no pas per convicció pacifista.” En aquest punt confessa una altra satisfacció íntima, la d'haver tombat la pretensió d'un sector del partit que pretenia crear una mena de camps de treball on confinar els objectors per tal que hi desenvolupessin la prestació social substitutòria. Del Pozo, que als hemicicles sempre va exhibir un tarannà propens a la concòrdia, no renega del pas pel seminari –set anys que li van servir per aprendre a escriure bé el català– però també ha abandonat la militància religiosa. Un abandonament potser inevitable per part d'un diputat que va presidir la Comissió d'Estudi de les Sectes a Espanya. Ara, civilitzadament divorciat del seu PSC, viu centrat en la universitat, i diu que és a les aules on es troba la realitat. I si aquesta vegada algun alumne li demana a qui ha de votar?, li pregunto. “Ho tinc molt fàcil –respon amb un somriure–; li diré: «Jo tampoc ho sé.»”

EL MILLOR

La satisfacció d'aconseguir un indult

Un record especialment feliç del pas per Madrid va ser per a Joan Manel del Pozo aconseguir l'indult per a una jove condemnada a sis anys de presó per robatori a mà armada que, mentre esperava el judici, havia aconseguit superar la droga i tenia parella i feina estable. És a dir, tots els ingredients de la reintegració social.

EL PITJOR

I el PP va desfermar el dòberman

El pitjor de tot va ser “patir el desfermament brutal del Partit Popular en la darrera legislatura de Felipe González, iniciada el 1993”. “Aleshores es va desfermar el dòberman del PP, atiat amb casos de corrupció com el de Roldán. Al Congrés vivíem un clima de guerra civil, sort que la societat era més madura que els polítics.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.