Manuel Milián Mestre (Forcall, 1943) és un home de frontera. Membre d'una família valenciana de comerciants ramaders, es trasllada al Perelló a començament dels anys cinquanta. Llicenciat en geografia i història per la UB, ha passat tota la vida entre periodistes. Actualment és col·laborador del nostre diari després d'un llarg currículum. Va ser fundador d'El País i, políticament, des del 1970, home de confiança de Manuel Fraga. El 1989 seria escollit diputat en les eleccions espanyoles del 1989. I va repetir el 1993 i el 1996 fins al trencament amb els populars, el 2000. Aquests dies promociona les seves memòries, Els ponts trencats (Pòrtic), on aprofita per reflexionar sobre la manca d'entesa i el distanciament entre Catalunya i Espanya. Trobo Milián firmant exemplars en una caseta de la Feria de Madrid. El dia és esplèndid. El nostre home fa cara d'escèptic, tot i que de seguida desplega el somriure habitual. En la introducció del llibre explica que des dels anys de Prim, a mitjan segle XIX, fins a Rajoy, la qüestió continua sent la mateixa: “La manca de ponts, d'entesa entre els governs de Madrid i de Barcelona... Tan sols en la presidència de Jordi Pujol hi va haver aquest pont silenciós, sistemàtic, discret durant anys, que fructificaria per a sorpresa dels ignorants, en el pacte del Majestic del 1996, que va tenir com a conseqüència el millor govern de la democràcia entre el 1996 i el 2000. Un període que, després de les eleccions del 2000 i la seva majoria, Aznar faria miques amb una insensibilitat política inexplicable.” Diu que va ser per “un excés de supèrbia espanyolista”.

Moderat però sense pèls a la llengua, li pregunto si el tema dels ponts i els pactes forma part del passat. No s'ho rumia gaire: “Sempre hi ha possibilitats de refer-los, però és una hipòtesi, perquè no veig les bases a cada banda del riu. Hi ha l'actitud estúpida del PP i també el sí o sí dels independentistes. Sense un calendari resulta impossible una negociació sobre res: no es pot fer per fets emocionals sinó per fets objectius. No es pot plantejar per banderes sinó a partir de greuges comparatius com els que es produeixen amb els bascos i els navarresos. La segona qüestió injusta és com es retornen els diners a Catalunya. A l'Estat hi ha molta gent que funciona en negre –sobre un 30 o un 40%–, cosa que a Catalunya no passa tant. Catalunya paga més perquè aquí s'hi amaga menys. La tercera qüestió té a veure amb la mentalitat castellanista de centralitzar-ho tot a Madrid. Les inversions en infraestructures s'enfoquen des d'aquesta obsessió, de manera que les perifèries més productives del país acaben damnificades per una mania. És un fet escandalós que el corredor del Mediterrani, per on circula més del 50% de l'exportació espanyola, no tingui alta velocitat ni doble via, un escàndol sense precedents a Europa.”

També li pregunto sobre l'absència de líders carismàtics, com ho van ser Tarradellas, Suárez, Fraga, González i Pujol. Ho té clar: “Els líders de la Transició tenien consciència d'estat. Eren estadistes, miraven per sobre de les seves espatlles, cosa que avui no passa. La majoria són immensos mediocres, egoistes i tenen la mirada fixa en els interessos departit. Per construir ponts s'ha de mirar més enllà de l'altra riba del riu.” Rebla el clau: “L'altre gran problema que té la política espanyola és la manca d'elits en la societat civil, que aportin idees i solucions, que no surten de la classe política. Això dóna peu al naixement dels populismes, d'un extrem o de l'altre.”