“Els líders de la Transició tenien consciència d'estat”

Manuel Milián Mes­tre (For­call, 1943) és un home de fron­tera. Mem­bre d'una família valen­ci­ana de comer­ci­ants rama­ders, es tras­llada al Perelló a començament dels anys cin­quanta. Lli­cen­ciat en geo­gra­fia i història per la UB, ha pas­sat tota la vida entre peri­o­dis­tes. Actu­al­ment és col·labo­ra­dor del nos­tre diari després d'un llarg currículum. Va ser fun­da­dor d'El País i, política­ment, des del 1970, home de con­fiança de Manuel Fraga. El 1989 seria esco­llit dipu­tat en les elec­ci­ons espa­nyo­les del 1989. I va repe­tir el 1993 i el 1996 fins al tren­ca­ment amb els popu­lars, el 2000. Aquests dies pro­mo­ci­ona les seves memòries, Els ponts tren­cats (Pòrtic), on apro­fita per refle­xi­o­nar sobre la manca d'entesa i el dis­tan­ci­a­ment entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Trobo Milián fir­mant exem­plars en una caseta de la Feria de Madrid. El dia és esplèndid. El nos­tre home fa cara d'escèptic, tot i que de seguida des­plega el som­riure habi­tual. En la intro­ducció del lli­bre explica que des dels anys de Prim, a mit­jan segle XIX, fins a Rajoy, la qüestió con­ti­nua sent la mateixa: “La manca de ponts, d'entesa entre els governs de Madrid i de Bar­ce­lona... Tan sols en la pre­sidència de Jordi Pujol hi va haver aquest pont silenciós, sis­temàtic, dis­cret durant anys, que fruc­ti­fi­ca­ria per a sor­presa dels igno­rants, en el pacte del Majes­tic del 1996, que va tenir com a con­seqüència el millor govern de la democràcia entre el 1996 i el 2000. Un període que, després de les elec­ci­ons del 2000 i la seva majo­ria, Aznar faria miques amb una insen­si­bi­li­tat política inex­pli­ca­ble.” Diu que va ser per “un excés de supèrbia espa­nyo­lista”.

Mode­rat però sense pèls a la llen­gua, li pre­gunto si el tema dels ponts i els pac­tes forma part del pas­sat. No s'ho rumia gaire: “Sem­pre hi ha pos­si­bi­li­tats de refer-los, però és una hipòtesi, perquè no veig les bases a cada banda del riu. Hi ha l'acti­tud estúpida del PP i també el sí o sí dels inde­pen­den­tis­tes. Sense un calen­dari resulta impos­si­ble una nego­ci­ació sobre res: no es pot fer per fets emo­ci­o­nals sinó per fets objec­tius. No es pot plan­te­jar per ban­de­res sinó a par­tir de greu­ges com­pa­ra­tius com els que es pro­du­ei­xen amb els bas­cos i els navar­re­sos. La segona qüestió injusta és com es retor­nen els diners a Cata­lu­nya. A l'Estat hi ha molta gent que fun­ci­ona en negre –sobre un 30 o un 40%–, cosa que a Cata­lu­nya no passa tant. Cata­lu­nya paga més perquè aquí s'hi amaga menys. La ter­cera qüestió té a veure amb la men­ta­li­tat cas­te­lla­nista de cen­tra­lit­zar-ho tot a Madrid. Les inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res s'enfo­quen des d'aquesta obsessió, de manera que les perifèries més pro­duc­ti­ves del país aca­ben dam­ni­fi­ca­des per una mania. És un fet escan­dalós que el cor­re­dor del Medi­ter­rani, per on cir­cula més del 50% de l'expor­tació espa­nyola, no tin­gui alta velo­ci­tat ni doble via, un escàndol sense pre­ce­dents a Europa.”

També li pre­gunto sobre l'absència de líders carismàtics, com ho van ser Tar­ra­de­llas, Suárez, Fraga, González i Pujol. Ho té clar: “Els líders de la Tran­sició tenien consciència d'estat. Eren esta­dis­tes, mira­ven per sobre de les seves espat­lles, cosa que avui no passa. La majo­ria són immen­sos medi­o­cres, egois­tes i tenen la mirada fixa en els interes­sos depar­tit. Per cons­truir ponts s'ha de mirar més enllà de l'altra riba del riu.” Rebla el clau: “L'altre gran pro­blema que té la política espa­nyola és la manca d'elits en la soci­e­tat civil, que apor­tin idees i solu­ci­ons, que no sur­ten de la classe política. Això dóna peu al nai­xe­ment dels popu­lis­mes, d'un extrem o de l'altre.”