Zero autocrítica

Córrer a fer papers per demanar la nacionalitat belga: a Brussel·les, aquesta ha estat la reacció de molts euròcrates britànics, immediatament després del referèndum. No és que, de sobte, se sentin seu el plat pays de Brel, ni ho fan per amor a les patates fregides, sinó que tenen por de perdre els seus supersous si es confirma el Brexit i ja tramiten el passaport belga pel que pugui ser. Però als funcionaris que no els va la feina no sembla que els preocupi especialment estar perdent la segona economia del club. Al contrari: sentint el seu president, Jean-Claude Juncker, fins i tot sembla que la Comissió Europea s'hagi tret un problema del damunt i que no acabi de ser conscient de la dimensió de la tragèdia.

“Potser ara només serem 27, però estarem més units”, s'autoenganyen els euròcrates als passadissos de Brussel·les. Ni Juncker ni la resta de dirigents de les institucions comunitàries tenen la més mínima intenció de treure cap lliçó dels 17.410.742 britànics que van votar leave aquest 23 de juny. Al contrari: zero autocrítica i business as usual. Deu dies després del referèndum, Juncker continua sense dimitir, tot i els rumors sobre els seus problemes de salut (i excessos, que són un secret a veus). El democratacristià va presidir l'Eurogrup que va rescatar els banquers, carregant tot el pes de les retallades sobre els perdedors de la globalització, els treballadors precaris, els aturats. I, com a exprimer ministre de Luxemburg, és un dels pares de l'enginyeria fiscal que ha permès a multinacionals gegants no pagar gairebé impostos. Però la culpa del Brexit és només de David Cameron. “No som nosaltres els qui vam convocar el referèndum; els qui han d'aprendre la lliçó són els qui el van convocar”, li espolsa qualsevol responsabilitat el seu portaveu. I, mentrestant, la ultradreta euròfoba es frega les mans arreu. A França, amb presidencials l'any que ve, Marine Le Pen vol un referèndum sobre el Frexit, però també Nicolas Sarkozy i la resta de candidats de dreta reivindiquen una consulta, per ratificar un nou tractat o reforma de la UE. També Alemanya votarà el 2017, amb els antieuro superant el 10%, i Holanda, amb Geert Wilders com a favorit. A Àustria, el populista, xenòfob, antiislam i euroescèptic Norbert Hofer tindrà una segona oportunitat per ser president, aquesta tardor. Els ultres ja governen a Finlàndia i Eslovàquia i tenen la clau a Dinamarca.

Sempre que la UE no es posa d'acord, convoca una altra cimera. I aquest cop no farà cap excepció: els 27 es tornaran a reunir el 16 de setembre a Bratislava per discutir cap on va Europa. França i Bèlgica volen una UE “a dues velocitats”, amb la zona euro com a nucli dur. Però els socis de l'est, com ara Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia, prefereixen treure poder a Brussel·les i recuperar competències. Alemanya, evidentment, no vol tocar res, per mantenir el seu diktat i no jugar-se-la abans de les eleccions. I Espanya és absolutament intranscendent, a Brussel·les, i la seva política exterior i reacció al Brexit es basa a vetar qualsevol moviment que pugui afavorir la independència de Catalunya, en aquest cas, que Escòcia es quedi a la UE.

Brussel·les ha perdut el referèndum britànic també per incompareixença. Juncker no s'esperava aquesta rebel·lió anglesa (que no britànica!) i va desaparèixer durant la campanya, deixant tot l'espai a les mentides del bàndol del Leave, com els 430 milions d'euros setmanals que Europa roba a la salut pública britànica.