“Les urnes posaran cadascú al seu lloc”

Sí. Molt. Perquè he tingut l’assessorament i la protecció de tot l’equip d’advocats defensors. I perquè he pres consciència que encara que jo em presentés sol davant el jutge, tota la part de la meva defensa que fa referència a la vulneració de drets afecta també la resta dels meus companys. M’he sentit acompanyat per ells, i la meva defensa jurídica ha de ser també en benefici de la resta de companys que som a l’exili.

Portem dos anys i mig gestionant la nostra situació, i sempre amb decisions provisionals. Però cal recordar que aquell 2017 vam prendre la decisió de quedar-nos a Brussel·les amb dos objectius: primer, ser presents a totes les causes a través dels nostres advocats i, segon, aconseguir presentar-nos a les eleccions del 21-D. Si aconseguíem això, ja ho consideràvem un èxit. I som molt més enllà.

La darrera ocasió que vaig estar davant del jutge belga, quan em va preguntar si volia dir alguna cosa abans d’acabar el judici, li vaig dir que sí: li vaig recordar que érem a Bèlgica per haver fet un referèndum i complir un mandat democràtic fruit d’un programa electoral, i li vaig recordar que ja portàvem tres peticions d’extradició, i que això m’originava un gran desgast de tot tipus. I per això li vaig demanar que si era possible emetés una sentència abans a la justícia espanyola no se li acudís tornar a retirar l’euroordre.

Si veuen que la sentència ha de ser desfavorable a l’extradició, amb tota l’argumentació que hi haurà al darrere, podria ser que la retiressin. Si no, què els quedarà per perseguir després al president Puigdemont? Ell té dues sentències en ferm que diuen ni rebel·lió ni sedició, i si ara n’hi ha una que diu res de malversació... Aquesta sentència pot ser el principi d’un final.

Fins a final d’any no compto que hi hagi cap decisió de la comissió que estudia el seu cas al Parlament, i després s’haurà de votar en un ple. Si se’ls concedeix el suplicatori, però, l’únic que passarà és que el president Puigdemont i Comín aniran a la casella de sortida. Hauran de tornar a començar el recorregut jurídic per l’extradició, però ni deixaran de ser eurodiputats, ni deixaran de poder viatjar, i només se’ls podrà jutjar per malversació. I en funció de com acabi el meu cas...

Cert. Continuarem sense poder venir, però una sentència favorable nodreix d’arguments jurídics la causa que mantenim perquè un dia sí que puguem tornar. El que ara no sabem és quan.

El Suprem ha admès a tràmit els recursos que hi va presentar la Generalitat just quan érem en plena aplicació del 155. Seria estrany que comencés el judici a mi i a Santi Vila a Osca mentre el Suprem no resolgui els recursos. Hem demanat que s’aturi mentre no es resolguin. I també li avanço que presentarem un recurs al TC per la desorbitada fiança que se’ns ha imposat. A mi se’m demanen 88.000 euros de fiança i a Santi Vila, més de 210.000. I això és una desproporció, és donar per fet que som culpables. Hi ha una vulneració de drets.

Sí. Tornaria a fer el mateix, malgrat que és cert que ells estan en temps de descompte. Un dia la Dolors Bassa m’ho deia, que cada dia quan es lleva marca que li falta un dia menys. L’entenc. Però que ara a alguns els veiem sortir algun dia de presó no vol dir que siguin lliures. La pena i la inhabilitació continua essent vigent. I jo sí, tornaria fer el mateix. Perquè la llibertat que tenim aquí, malgrat la inestabilitat emocional, no ha deixat de ser un valor. I les relacions internacionals que hem pogut establir no hi serien.

Constata que la repressió i la persecució segueix. A tort i a dret. Amb ella, amb els CDR, amb el munt que causes obertes... El cas Borràs és una dent més d’un engranatge persecutori maquiavèl·lic. Suposant que hi hagués hagut una falta administrativa, que estic segur que no, una petició de condemna de 15 anys de presó no té cap sentit. És un despropòsit, una bogeria... Em posa de molt mal humor, parlar d’això.

Sí. No em va semblar bé, que ERC i la CUP optessin per no ser al ple i no votar. Això és el que va fer José Montilla quan es votava l’aplicació de l’article 155. Si tens una responsabilitat política i representes un ventall polític, la teva feina és votar sí, no o en blanc. Aixecar-te i marxar no és la manera. Hauria preferit que haguessin votat que no .

JxCat i ERC només s’han posat d’acord en coses transcendentals com l’1-O. De desacords n’hi ha hagut sempre. Quan es va fer el primer tripartit, en època d’Artur Mas, ja hi va haver molta mala maror entre Convergència i ERC, que va fer president Maragall quan les eleccions les havia guanyat Mas. A les següents eleccions van fer un altre tripartit, i l’esquerda també va ser gran. Al govern de JxSí també hi va haver moltes desavinences. Miri les hemeroteques. M’hauria agradat que s’hagués posat més el país davant de les sigles...

Crec que és fàcilment explicable. JxCat va néixer precipitadament davant d’una convocatòria electoral. En pocs dies es va fer una llista, un programa electoral... i tot i això va fer un gran resultat. Des de l’endemà, del 22-D, entre el PDeCAT i JxCat no hi havia un model de governança, de com es prenen les decisions per determinades decisions polítiques. No s’ha sincronitzat la presa de decisions. El PDeCAT té la seva organització i pren les seves decisions. I no hi ha hagut prou oli als engranatges perquè les coses llisquin bé. I crec que ara no hi ha temps. Un dia o altre, sigui ara o d’aquí a uns quants mesos, el president Torra convocarà unes eleccions. Estem en temps de descompte, i si en dos anys no s’ha establert aquest sistema de governança, veig pràcticament impossible que es recondueixi ara. Ho veig molt dificultós. També hi ha hagut l’aparició del PNC, liderat per la Marta Pascal, que ha adoptat una presa de posició ideològica. Si es crea aquest nou moviment de JxCat és amb la intenció que hi càpiga gent del PDeCAT, de la Crida, i d’altres posicions més al centre o a l’esquerra. Pot ser que algunes persones s’hi integrin i continuïn mantenint-se al PDeCAT, si se’ls permet la doble militància. I que n’hi hagi que vulguin marxar .

No. Ha de ser una formació que integri persones que han d’estar-hi còmodes tot i provenir de llocs més distants, i en definitiva amb un sistema de governança que ens permeti afrontar el futur, aquest futur immediat que tenim al davant.

Crec que sí, que caminem cap al trencament, tot i que el manifest que van firmar els tres presos i jo el vam fer sense ànims de fractura i amb ganes de pensar en el país, que és el que a mi políticament m’interessa. Fa dos anys i mig que alguns ho intentem. I ara no queda més encaix, les posicions s’estan enrocant. Totes són lícites, i esperem que la trencadissa no sigui tanta com alguns diuen. Segurament algú voldrà amplificar-la molt. Al final, les urnes són les que posaran cadascú al seu lloc. Crec que nosaltres tindrem un discurs clar i nítid. Però sí, estem en temps de descompte, i la gent del carrer ens demana que ens aclarim. Segurament per això el manifest que vam presentar la setmana passada va aixecar tanta polseguera, perquè el terreny estava adobat. La gent ens ho reclamava .

No sé quin paper voldrà tenir ell, però el seu lideratge va més enllà de si vol anar de número 1 o de número 2 en una llista. Això és igual. Ell continua tenint el lideratge d’una part molt important de la població de Catalunya, tal com va quedar clar en les eleccions europees. Em sembla que el president Puigdemont segueix sent l’emblema d’un govern legítim expulsat de la Generalitat. És qui encarna el pal de paller, i crec que té ganes de liderar el moviment i posar les persones i el país a davant .

Si això ha d’ajudar a escenificar la força d’aquest moviment, que vagi a la llista. Quan aquest divendres passat presentàvem el manifest, jo recordo que vaig fer un tuit. Quan el president Puigdemont en va fer un altre dient que ens donava suport, la repercussió es va multiplicar per cent mil. Que es col·loqui on es col·loqui, però liderant aquest espai.

Vaig ser diputat de la circumscripció de Girona el 2017, i després vaig participar al Senat, a Madrid, i em vaig presentar a les municipals. He participat en tres conteses electorals quan mai hi havia participat. Penso participar i ajudar aquest nou moviment, i si puc ser útil en alguna cosa ho seré. I si no, seguiré sent en Lluís Puig de sempre.

Que hi hagi fragmentació, d’entrada no és bo. Per això el nou moviment o partit s’està fent amb la intenció de sumar més dels que som ara. I penso que molta gent del PDeCAT, o totes les persones del PDeCAT, hi haurien d’estar còmodes. Es diu que a cada bugada es perd un llençol, però jo desitjo que no se’n perdin gaires. Al contrari, hem de sumar. I tant de bo que a la propera contesa electoral el nombre de vots independentistes totals siguin el 50% més 1.

Fa dos anys i mig que estem parlant del tema. Una OPA hostil és una paraula molt seriosa, com quedar-se una empresa d’un dia per l’altre i sense sentiments. No és el cas. A la política hi ha molts sentiments. Tota la gent, de totes les tendències polítiques, hi destina moltes hores, malgrat que algú faci córrer que la gent només ho fa per guanyar una cadira i un sou. Hi ha molta gent que hi dedica moltes hores i molt de temps sense compensació, perquè li agrada i perquè és un servei públic. Espero que tots plegats ens continuem parlant.