Estats que deixen decidir
Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord han pres les seves decisions sobre la pandèmia lluny de les de Johnson a Anglaterra
A Alemanya els lands han seguit els seus criteris i a Bèlgica s’ha consensuat
A Europa hi conviuen molts estats els quals funcionen políticament de manera diferent i fins i tot contraposada. Del centralisme francès, en el qual l’acció política està concentrada en mans del govern estatal, a l’autonòmic espanyol; el britànic, on conviuen quatre estats –Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord– al federal alemany comandat per la cancellera però amb un gran poder dels lands, i el belga.
Quan es va aprovar la Constitució eEpanyola es va dir que Espanya era dels sistemes més descentralitzats perquè s’havien cedit competències a les autonomies. El que no van dir és que en el cas d’una pandèmia, l’Estat, sense cap mena de consulta, només publicant un decret al BOE, les podia recuperar.
On sí que es dialoga és a Alemanya. Merkel comanda, però cada land aplica el seu criteri. El federalisme es basa en un repartiment de competències establert. La cancellera ha estat criticada per no haver adoptat mesures conjuntes per al país, però ella ha mantingut reunions periòdiques amb els líders dels setze lands. Han parlat i consensuat. A Bèlgica la gestió de la pandèmia s’ha fet amb la implicació de les regions i comunitats, que disposen d’àmplies competències. S’ha dialogat i s’ha decidit.
Una resposta descentralitzada i coordinada
D.posticoAl Regne Unit, els tres governs nacionals prenen les seves pròpies decisions davant de la pandèmia. I en el cas d’Anglaterra, la quarta nació que integra el Regne Unit, a més de la gal·lesa, l’escocesa i la irlandesa, és el primer ministre qui assumeix la responsabilitat. Quan el 23 de juny, Boris Johnson va anunciar el seu pla de desescalada, els altres governs regionals van criticar que no deixés clar que només parlava en nom d’Anglaterra. En els dies posteriors, els diferents governs van anar anunciant els seus plans.
Tres mesos abans, el 23 de març, quan Johnson va ordenar el confinament, Escòcia ja feia dies que havia prohibit les reunions de més de 500 persones. Tots els governs, el central i els regionals, van anunciar la suspensió de les escoles i dels tribunals en diferents moments.
Abans de l a Covid, els tres governs regionals ja tenien transferides competències en serveis públics, en especial en sanitat i educació. A més, Escòcia i Irlanda del Nord tenien les competències de la policia i de la justícia. Altres poders que permetien reaccionar davant d’una emergència van ser traspassats en els últims anys. La resta de competències per poder reaccionar davant de la Covid-19 van ser transferides amb la llei del coronavirus aprovada al Parlament de Westminster el 25 de març. També es va acordar que el govern central i els governs regionals havien de donar una resposta coordinada a la pandèmia. Es va constituir una comissió de contingència civil en què participaven els líders dels quatre governs i grups ministerials per afrontar aspectes determinats de la resposta. O sigui que, quan Johnson fa un anunci important, es refereix només a Anglaterra, i Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord prenen les seves pròpies decisions. De fet, a Escòcia i Gal·les han establert controls fronterers per evitar l’entrada dels anglesos. Ara mateix Anglaterra i Gal·les han eliminat la quarantena als espanyols, mentre que Escòcia la manté. També la reobertura de les escoles s’ha fet a diferent ritme, i Escòcia ha suspès aquest curs acadèmic.
El confinament ha estat molt més estricte a Escòcia i a Gal·les i la desescalada ha estat molt més lenta, i això s’ha vist reflectit en el nombre de contagis i de morts, que és molt més baix en aquests territoris. De fet, els ministres principals escocès i gal·lès, Nicola Sturgeon i Mark Drakeford, han criticat que Johnson no es prengués seriosament la pandèmia al principi i que tingués massa pressa per recuperar la normalitat. Encara no s’ha produït cap cas de rebrot a Escòcia, el País de Gal·les o Irlanda del Nord, però si es produís, en principi, tindrien prou competències per poder tancar ciutats si calgués. De moment, l’únic rebrot important s’ha produït a la ciutat de Leicester, situada al centre d’Anglaterra, i s’ha obligat a tancar-la.
El tancament de Leicester ha posat de manifest un altre problema: les competències municipals. L’alcalde de Leicester, Peter Soulsby, es va queixar que no tenia poders davant de rebrots. També l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, ha demanat al govern central que aclareixi fins a quin punt poden actuar. En una comissió parlamentària es va dir que els ajuntaments i municipis tenen poder per aïllar edificis i petites zones, però no pobles ni ciutats. Un portaveu del govern central va afirmar: “Les autoritats locals tenen prou poders per poder contenir un rebrot.” No obstant això, va ser el govern de Londres qui va decidir tancar Leicester.
El primer ministre ha copiat fins i tot d’Escòcia l’obligatorietat de portar mascaretes a les botigues, centres comercials i supermercats a partir del 24 de juliol.
Qui pot aïllar?
A Itàlia, el tema de qui té la competència d’aïllar els territoris ha estat una disputa des de l’inici de la pandèmia entre els governs regionals i el central. Els casos de coronavirus s’han concentrat al nord del país. Per això, quan es va començar a parlar d’obrir les fronteres entre regions, alguns governadors, com el de la Campània, van dir que desobeirien i no farien entrar els italians procedents de les zones del nord amb més contagis –Llombardia i Vèneto–. Segons la Constitució no ho hauria pogut fer. Per confinar un territori cal un decret del Consell de Ministres o una ordenança del Ministeri de Sanitat.
Amb tot, els governadors sí que van poder confinar territoris a l’interior de les seves regions. I, de fet, la fiscalia de Bèrgam està investigant si hi ha hagut negligència política en no haver aïllat la zona de la Val Seriana, per haver posat al davant els interessos econòmics a la salut –és una gran pol industrial– i el govern central i el regional s’inculpen mútuament.
Els lands apliquen el seu criteri
“La pandèmia ha donat encara més sentit al nostre sistema federal”, deia aquests dies Angela Merkel, confrontada a la pregunta de si no convindria centralitzar mesures davant el coronavirus. Ha estat aquesta una qüestió reticent, des que va estendre’s la Covid-19 i Alemanya va aplicar restriccions en la vida pública i econòmica del país. Merkel, la líder de referència del moment, no va bellugar les peces: el federalisme alemany es basa en un repartiment de competències establert. Les que pertoquen a les mesures sanitàries i de seguretat pública en una situació com l’actual són competència de cada land.
A Merkel li han caigut unes quantes crítiques per haver actuat com ho ha fet. Entre març i abril va mantenir reunions cada quinze dies amb els caps de govern dels setze lands –estats federats– del país. De cada reunió en sortia anunciant uns acords consensuats o línies d’actuació conjuntes, basades en el principi del distanciament social i sense recórrer al confinament. Cada land les aplicava d’acord amb els seus criteris i nivells d’infecció. Baviera, el més afectat per la pandèmia, ha estat el més estricte en el tancament parcial de la vida pública. Renània del Nord-Westfàlia, el segon quant a nombre de contagis, va ser el que més ràpidament va aixecar les restriccions, en contra del parer de la cancellera.
Merkel s’ha mantingut en aquest principi malgrat que alguns sectors del bloc conservador li reclamaven normes d’abast nacional. La pandèmia ha tingut a Alemanya efectes més moderats que en altres països europeus –199.726 contagis i 9.071 morts, en un context de 186.000 pacients recuperats, segons les xifres oficials del Robert Koch Institut–. Els efectes econòmics apunten a la més greu recessió de la història moderna –una caiguda del PIB del 6,5% aquest any–. Políticament, Merkel és més líder que mai, després de quinze anys en el poder i decidida a retirar-se el 2021. Al cap del govern de Baviera se’l veu ara com el seu possible successor al capdavant del bloc conservador, després d’haver aplicat les restriccions més dures. El seu homòleg de Renània, el també conservador Armin Laschet, se’l considera eliminat de la cursa successòria, enmig del desgavell en la gestió de la crisi i després que al seu land es detectés un brot de més de 1.500 contagis en uns escorxadors, quan semblava afeblir-se la pandèmia.
Gestió conjunta
n. segura raventòsEn un estat federal com el belga, la gestió pública de la pandèmia s’ha fet amb una forta implicació de les regions i comunitats, que disposen d’àmplies competències. Al principi de la crisi, bona part de la classe política belga va aparcar les divisions que encallaven la formació d’un govern federal per crear-ne un d’emergència que dirigís la resposta a la Covid-19. Però això no ha implicat en cap cas una recentralització, més aviat el contrari.
A Bèlgica cap nivell de poder és competent per donar una resposta completa a la pandèmia, ja que mentre la salut és una competència compartida, l’ordre públic està controlat pel govern federal, les escoles són responsabilitat de les comunitats i el transport públic està en mans de les regions.
Si bé és cert que l’adopció de les mesures més dràstiques com el confinament s’han fet des del govern federal, aquest ha tingut realment en compte les regions i comunitats en tot moment abans d’adoptar la decisió. Amb poders especials concedits pel Parlament federal, la primera ministra belga, Sophie Wilmès, és la màxima responsable a l’hora de controlar l’expansió del virus a Bèlgica, un dels més tocats a Europa, amb 62.781 casos i 9.787 morts.
Però les grans decisions les pren conjuntament amb les autoritats regionals al Consell de Seguretat Nacional. Un òrgan format per Wilmès i els seus viceministres federals i pels ministres presidents de les regions i comunitats que ha estat clau en aquesta crisi. Fins i tot Wilmès anunciava les mesures contra la Covid-19 juntament amb els ministres de les entitats regionals. Una imatge d’aquesta gestió federada i integradora a Bèlgica.
Ara que ja s’ha passat el pic de la pandèmia, les decisions menors, com ara la implantació de la mascareta obligatòria, també es discuteixen en un comitè de concertació amb les regions.
Per ara a Bèlgica no hi ha rebrots, però sí que s’ha detectat un lleuger augment del nombre de contagis. En l’última setmana les noves infeccions s’han incrementat un 4%, amb uns 100 contagis diaris en un estat d’uns 11 milions d’habitants. Com fins ara, al Consell de Seguretat Nacional els executius federals i regionals serien els encarregats de decidir i aplicar noves restriccions o confinaments si temen un rebrot.