Espar i Ticó, premi a un valent

“Una persona valenta en un país de bastants covards.” Definit així per Jordi Sales, exrector de la Universitat Catalana d’Estiu, la fundació que organitza la cita de Prada va lliurar ahir el premi Canigó a l’empresari, polític i activista cultural Josep Espar i Ticó, per la seva vastíssima trajectòria en defensa de la llengua i cultura catalanes, com a elements indestriables, a més, en la construcció d’una consciència nacional. “El Canigó no és una muntanya, és una història, una literatura”, descrivia, profundament agraït als seus 92 anys, l’homenatjat. “Soc català i me n’enorgulleixo”, cloïa. “És un referent del catalanisme polític, dels personatges més interessants de la segona meitat del segle XX a Catalunya”, ressaltava el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, que, com a originari que és Espar de Balaguer, en destacava també la lluita contra el leridanismo amb què el franquisme va intentar aigualir Catalunya. “Sense persones com Espar i Ticó aquest país no seria el que és”, resumia el rector actual de la UCE, Jordi Casassas, que admetia que ja “fa uns anys” que l’haurien d’haver distingit.

L’historial d’iniciatives de tot tipus promogudes per Espar i Ticó ja des del franquisme és inacabable: coimpulsor dels Fets de Palau el 1961, de la campanya “Volem bisbes catalans” o una altra contra el director de La Vanguardia Luis Galinsoga per haver atacat el català; participant de l’Assemblea de Catalunya; creador del segell discogràfic Edigsa, que va editar la majoria dels grans èxits de la Nova Cançó; fundador de la revista infantil Cavall Fort, de distribuïdores i llibreries en català com la primera Ona; cofundador de Convergència Democràtica de Catalunya o, més recentment, de l’Associació Conèixer Catalunya… També va fundar el Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN), entitat amb vocació de trobar i formar lideratges socials que va “saber trobar l’enllaç” entre perspectives diverses de país, i per on van passar figures ara cabdals com Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull o fins i tot Oriol Junqueras. Això sí, si una fita creu que ha tingut “més relleu”, confessava ahir, és el Congrés de Cultura Catalana, durant la transició, que segons ell “va permetre el contacte entre els països de llengua catalana”.

Espar no para mai de barrinar, i ahir –quan ja embrancava Talarn en el seu gran projecte els últims anys, el parc històric cultural per recuperar el monestir de Santa Maria de les Franqueses de Balaguer– reflexionava també que Catalunya, a diferència per exemple de Portugal, “és la pura diversificació històrica, cultural, lingüística i de procedències”, i això dificulta la construcció d’un sentiment propi. “Els sud-americans es pensen que la seva llengua és superior a la nostra”, exemplificava. Al Diari de Prada, hi aprofundia més: “Per homogeneïtzar catalanísticament tota la nació es necessita temps; els que no volen tenir temps tenen fracàs... Els últims anys s’ha corregut massa i malament”, analitzava.

És clar que si un projecte d’Espar i Ticó encara és especialment vigent és la capçalera que tenen a les mans, que va ajudar a fundar. O almenys una part. “L’Avui era una necessitat però alhora un dret”, explicava després de l’acte a El Punt Avui. “Havíem de buscar la manera de donar el tomb a la Dirección General de Prensa y Propaganda”, raonava. Segons ell, ho planejaven feia un parell d’anys, però altres havien provat sense èxit de demanar un permís, i van haver d’esperar que morís Franco. “Calia imaginació lligada a una voluntat de ferro, i ens en vam sortir, però ho vam interpretar sempre com l’exercici d’un dret, i no una concessió”, constatava. Ja ho diu al seu llibre de memòries: “Catalunya és el nostre deure diari.” Ahir, avui i sempre.