Sí, però no

Els estudis d'opinió confirmen un augment notable del nombre de ciutadans favorables a la independència de Catalunya. Fins al punt que, segons un dels darrers sondejos, en un hipotètic referèndum d'autodeterminació, guanyaria el sí per un marge no pas estret de vots. Paral·lelament, però, les enquestes auguren una davallada d'ERC, l'únic partit que propugna la independència. Davallada que de moment no es veuria compensada per l'emergència electoral d'altres opcions independentistes. D'altra banda, els sondejos també assenyalen una forta pujada de CiU, que en les eleccions al Parlament s'acostaria a la majoria absoluta. En aquest context, tant els socialistes com els republicans critiquen l'ambigüitat de la confederació nacionalista, perquè no es pronuncia amb claredat sobre la independència. Es tracta d'una crítica aparentment ben fonamentada, perquè el discurs de CiU és aproximadament un “sí, però no”: sí a la possibilitat remota; no a cap concreció programàtica o estratègica.

Però la política no és precisament el regne de la coherència, sinó una estranya contrada on cohabiten el desig i la realitat. Malament el partit que no s'identifica amb algun dels grans somnis col·lectius. Malament, també, el partit que no inspira prou confiança com a gestor de la quotidianitat. PSC i ERC pateixen algun d'aquests mals. O tots dos. En canvi, ningú no pot negar que avui CiU navega amb una certa gràcia pel tèrbol aiguabarreig del desig i la realitat.