Memòria històrica
Layret, un polític revolucionari
Fotografies, textos i objectes inèdits omplen la mostra sobre el polític i advocat laboralista assassinat ara fa 100 anys
El republicanisme, la catalanitat i la defensa del dret a l’autodeterminació, presents a l’exposició
-
Layvet, votant, publicat a La Actualidad 14-12-1909 Arxiu Jordi Serrano. -
Francesc Layret amb crosses, a la seva dreta Lluís Companys i Marcel·lí Domingo Cessió Família Rodríguez-Roda Layre. -
Família Layret. Francesc Layret de jove, amb bigoti a dalt a la dreta Cessió Família Rodríguez-Roda Layret. -
Acta de diputat Archivo Congreso de los Diputados.. -
Layret, un polític revolucionari.
Normalment s’ha definit Francesc Layret com un advocat laboralista. I, tot i no ser desencertada, la definició no és una opció neutral. Negligeix l’essència del seu pensament, de la seva acció i de la seva vida. Layret és un polític que pretén vincular la política social amb la política nacional. Aquesta és una ensenyança de Pi i Margall que porta a la pràctica a partir d’una idea molt ben expressada pel seu amic Gabriel Alomar que, ja l’any 1910, escriu: “El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra. Improvisant a Catalunya una forma europea i catalana a un temps, dels gran socialisme internacional.”
Per aquesta raó, Layret veu en la Revolució Russa del 1917 una gran font d’inspiració. El juliol del 1919, Layret pronuncia aquestes paraules, que esgarrifen la classe política d’aleshores, al Congrés dels Diputats: “La Revolució Russa [...] representa un traspàs de poder, així com la Revolució Francesa va representar el traspàs del poder de la noblesa, del clergat i de l’exèrcit a la classe mitjana, a la burgesia, que, des d’aleshores, va exercir el poder polític i econòmic. Avui, gràcies a la Revolució Russa, som en un altre traspàs del poder, en el traspàs del poder polític i econòmic de la classe burgesa a la classe proletària, de mans de la classe mitjana a mans dels obrers. I, ens agradi o no ens agradi, hi anem fatalment i indeclinable.”
Layret proposa l’adhesió del Partit Republicà Català (PRC) a la III Internacional. I demana el reconeixement d’Espanya del nou Estat soviètic el març del 1920: “Quines raons i motius hi pot haver per no reconèixer oficialment el govern de la República Russa?” Layret afirma, aquells mateixos dies: “S’entreveu una profunda revolució a tots els països. Les revolucions polítiques són substituïdes per les socials [...] i el punt fonamental és un traspàs de poder.”
L’abril del 1920, Layret fa una conferència en el Cercle Republicà Federal de Sabadell, organitzada per la Joventut Republicana Federal, en què diu: “Hi ha al món una sola força revolucionària. Aquesta força és la Tercera Internacional de Moscou i tots els qui hi combreguen són els proletaris revolucionaris.” I fa una crida a la creació d’un partit comunista adherit a la Tercera Internacional.
El deute de Sabadell i Catalunya amb Layret
El 30 de desembre passat, es va inaugurar al Museu d’Història de la Ciutat de Sabadell l’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme, de què soc comissari. Ha estat una tasca apassionant per a la descoberta de la magnitud del personatge. Crec sincerament que quan Salvador Seguí diu a Maó, on estava deportat, en assabentar-se de l’assassinat de Layret: “ja saben el que han fet, aquests vils” ens estava dient que, probablement, Layret estava destinat a dirigir la Catalunya republicana. Layret es va avançar 10 anys a la creació d’ERC en la Conferència d’Esquerres de Sants i, sobretot, 16 a la creació i triomf del Front d’Esquerres.
Ha estat apassionant també per haver tingut la col·laboració de la família Layret. En l’exposició es poden veure, per primera vegada, moltes fotos de Layret de nen, de jove i de gran i també objectes de Layret i de la seva família. I d’altres personatges del seu entorn, com ara Ernest Ventós i Marcel·lí Domingo. Per exemple, es pot contemplar l’original de la darrera carta que el mateix dia de l’assassinat va enviar a Domingo, trobada a l’arxiu del Parlament de Catalunya per Vidal Aragonès, autor del llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament.
I com símbol del fil roig del catalanisme vull explicar una petita anècdota de l’exposició. El districte de Sabadell estava format per Sabadell, Barberà, Castellar, Palau-solità, Polinyà, Ripollet, Sant Cugat, Sant Quirze, Santa Perpètua, Cerdanyola i Sentmenat. Quan Layret fa la campanya per a la reelecció per les eleccions de desembre del 1920, ho fa amb un grup entusiasta, entre què hi ha Balbina Pi. Aquesta dirigent republicana i feminista en aquells dies està embarassada de sis mesos de qui serà Teresa Rebull, la militant del POUM i membre del setze jutges que canta la cançó Vint bales, amb lletra de Maria Mercè Marçal (“Vint bales foren, vint bales, ai!, quan trencava la nit! Dia trenta de novembre, nit d’hores decapitades!”), que es pot escoltar també en l’exposició.
Un cop assassinat Layret, el Círcol Republicà Federal de Sabadell demana a Lluís Companys que el substitueixi. En part perquè eren amics amb Layret, que li feia de germà gran, i en part també perquè, en ser escollit diputat, accedia immediatament a la immunitat parlamentària, cosa que, efectivament, va passar: va sortir del penal de Maó al cap de dotze dies.
La història va endavant? Quan Companys arriba per fi al Círcol a agrair el suport dels votants republicans sabadellencs, Balbina Pi ho descriu així: “Ploràrem quan vam veure a Companys travessar els corredors del cafè del Círcol. Per què? Perquè com a fantasma ens va venir a la memòria la sagnant tragèdia, el gran crim comès contra Francesc Layret.” Aquells dies, Companys escriu aquestes paraules: “Jo voldria que el districte de Sabadell fos l’espill en què poguessin mirar-se totes les comarques que tenen desitjos d’una cordialitat que els permetés refer-se i fos propulsora de fecunda vitalitat econòmica. [...] Costi el que costi, encara que ens costi la vida (oh, amic Layret, jo seré digne de tu!) no callarem davant d’aquesta persecució contra els productors.” Fa estremir.
El catalanisme de Layret i el dret a la lliure determinació
Layret va ser un incansable defensor del dret civil català. El Codi Civil català no s’ha renovat des del 1714, no hi ha hagut activitat parlamentària catalana. Caldran 218 anys fins que el Parlament de Catalunya el recuperi en virtut de l’Estatut del 1932 i es pugui tornar a fer lleis. Layret en el Congrés dels Diputats diu: “És molt curiós que, precisament, aquells que són els principals responsables que el dret català no hagi pogut progressar (perquè a principi del segle XVIII van matar la font legislativa de què podia néixer aquest dret) siguin ara els qui hi adrecin retrets i anatemes per com d’antiquades són algunes de les seves institucions [...] la modificació d’aquest dret ha de ser una obra del poble català mateix.”
També es preocupa, al llarg de la seva vida, de la llengua catalana. Per exemple, en el Segon Congrés Universitari Català, l’any 1918, Francesc Layret fa una ponència amb el títol de Catalanitat a la universitat, en què proposa: “La primera afirmació que calia fer és que el nostre idioma fos el de la universitat [...] La catalanitat de la universitat i de la cultura, més que a singularitzar-se, ha de consistir a aportar el nostre esforç i l’esperit del nostre poble al patrimoni espiritual de la humanitat.”
Però, més enllà, Layret actualitza la idea del pacte sinal·lagmàtic que proposen els republicans federals catalans del XIX, amb Francesc Pi i Margall al capdavant. Es tracta que Catalunya pugui tenir la relació que vulgui amb Espanya, Ibèria i el món. Un pacte sense coaccions, lliure.
Fem un salt en el temps. La I Guerra Mundial s’acabarà l’11 novembre del 1918, però ja el 8 de gener d’aquell any el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, feia pública la Declaració de Catorze Punts. Es pretenia redefinir les fronteres dels imperis adequant-les a les realitats nacionals preexistents a Europa. S’obria un horitzó d’esperança a Catalunya. Layret ho defineix així: “El Parlament català no seria tal Parlament si la legislació d’aquest no afectava els interessos morals i materials dels catalans.” El 10 de novembre del 1918, Francesc Layret planteja a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autonomia i diu: “Un dels aspectes de la doctrina Wilson es fonamenta en el reconeixement de les nacionalitats, que, sigui la que sigui l’extensió dels seus territoris, tenen igual capacitat de dret.” I, pocs dies després, el desembre del 1918, escriu: “Perquè si en el Parlament català anem a la solució de tots el problemes que ara agiten el món, aleshores els ciutadans s’interessaran pel Parlament, creant una majoria d’esquerra i acabant amb el domini de la Lliga.” Però de la reflexió passa a l’acció. Defensa aquestes idees també en el Congrés dels Diputats el març del 1920: “La política internacional haurà de canviar completament, perquè s’haurà d’assentar sobre el principi de la lliure determinació dels pobles.”
La concepció de nació catalana de Layret és extraordinàriament actual: “L’altra doctrina nacionalista sosté que tots els pobles tenen dret a la vida, sent la humanitat més rica i fecunda com més variada sigui la totalitat dels seus elements. Un poble que desapareix, una nació trencada en el seu desenrotllament, són pèrdues irreparables per al contingut de l’espiritualitat humana.”
