“Se acabó lo que se daba”

Ras i curt. El president Zapatero ho va anunciar amb un incontenible somriure. S'ha tancat el model autonòmic, Espanya està acabada després de més de trenta anys de reformes. Punt i final. El problema de ZP és que expressa més un desig, unes ganes, que una realitat. Perquè que el desenvolupament autonòmic s'acabi no depèn de la voluntat del president del govern, ni tan sols del ple del Congrés, ni d'aquest Tribunal Constitucional erigit en hereu de Don Pelayo. L'Estat de les autonomies no va ser una invenció del centre, ni el seu desenvolupament una concessió benèvola als perifèrics. Ha estat el producte de la decisió, la lluita sostinguda i la voluntat principalment de la societat catalana, a la qual es va afegir la resta. Per tant, el model no es tanca per decret governatiu. Senzillament, no es pot.

El problema de fons de ZP és que no ha estat capaç de bastir una alternativa sobre el concepte de l'Espanya plural, que s'enfrontés a la maquinària creada per l'aznarisme al voltant del cerrojazo autonòmic, que no és altra cosa que la involució del procés. ZP ha acabat ballant segons el so que li marcaven uns altres, perquè darrere no hi tenia ningú. I ara, la seva obsessió és tancar el dossier estatutari com sigui, sense entendre que li està fent el joc al PP i que s'allunya a marxes forçades del vot catalanista que li ha atorgat les seves dues majories al Congrés. Malgrat ell, el debat segueix obert. En canal.