10 de juliol!

El 10 de juliol als car­rers de Bar­ce­lona es viurà una d'aque­lles mani­fes­ta­ci­ons que molt pro­ba­ble­ment faran història. No hi pot fal­tar ningú. I aquesta expressió democràtica i pacífica, aquesta mani­fes­tació, res­pon a la lògica de la defensa de la dig­ni­tat d'un poble que va votar en referèndum una llei que ara un tri­bu­nal alta­ment des­pres­ti­giat ha ampu­tat. No és per a menys. El que ha pas­sat amb l'Esta­tut és més que una presa de pèl. És un escarni i un acte d'humi­li­ació propi d'una democràcia de molt baixa qua­li­tat. És tot el que ens ofe­reix aquest Estat espa­nyol tan ranci que dóna fruits de la talla d'en Rajoy i en Zapa­tero. En Miquel Roca, un dels pares de la Cons­ti­tució, ha escrit a propòsit de la sentència una afir­mació molt con­tun­dent que dóna compte de l'opor­tu­ni­tat de país que tenim davant nos­tre: “el pro­jecte comú de 1978 s'ha esgo­tat. El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal l'ha enter­rat. La sentència no resol res i ho reo­bre tot.”

La mani­fes­tació estarà pre­si­dida per un lema que dirà Som una nació. Nosal­tres deci­dim, per dei­xar clar que digui el que digui el Cons­ti­tu­ci­o­nal, el PP o el PSOE, Cata­lu­nya no renun­cia al seu dret col·lec­tiu a ser nació, i, per tant, a exer­cir el seu dret ina­li­e­na­ble a l'auto­de­ter­mi­nació com a poble. La deso­ri­en­tació i les con­tra­dic­ci­ons del senyor Mon­ti­lla, dels soci­a­lis­tes i el tri­par­tit no ens poden dis­treure. És cert que quan els escol­tem no se'n treu l'aigua clara i que tots intuïm que a l'hora de la veri­tat s'impo­sarà el que els diguin des de Madrid, però d'això cal pres­cin­dir-ne. Els cata­lans sabem que ens hi juguem molt. La crisi econòmica, social i de valors ens ofega. Però encara que les sor­ti­des de la situ­ació com­plexa que vivim són molt difícils, la volun­tat de ser i de llui­tar dels cata­lans és molt sòlida. És per això que penso que hi haurà una reacció con­tun­dent. Una reacció de signe històric, de canvi de cicle, de nova etapa. Sens dubte, la mani­fes­tació for­marà part d'aquesta reacció. Però segu­ra­ment no serà la més impor­tant. La més impor­tant serà i ha de ser la que amb el pas del temps i el com­promís ferm de molta gent anònima, es traçarà els pro­pers mesos i anys. N'estic con­vençut, davant del pre­sent que ens tena­lla, podem gua­nyar un futur d'espe­rança i ple
de lli­ber­tat. Si sumem, podem!