Democràcia i igualtat

La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut crea una situ­ació gravíssima que va molt més enllà de quants arti­cles ha reta­llat o rein­ter­pre­tat el tri­bu­nal. És gravíssima per dos motius. Pri­mer, perquè con­sa­gra un insu­por­ta­ble dèficit democràtic a Espa­nya, un Estat on un tri­bu­nal des­le­gi­ti­mat i ins­tru­men­ta­lit­zat pel naci­o­na­lisme radi­cal gosa con­tra­dir i esme­nar la volun­tat popu­lar lliu­re­ment expres­sada a les urnes. I segon, perquè con­so­lida la dis­cri­mi­nació legal dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya pel que fa als seus drets lingüístics.

La sentència afecta molt greu­ment els arti­cles de l'Esta­tut rela­tius a la llen­gua cata­lana. De manera més clara i directa s'anul·la la facul­tat de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques i dels mit­jans de comu­ni­cació públics d'uti­lit­zar la llen­gua cata­lana de forma pre­fe­rent. No cal ser un geni per ado­nar-se que aquesta reta­llada –i la rein­ter­pre­tació que encara no conei­xem de molts arti­cles– pot ser la lla­vor d'una forta regressió de la nos­tra llen­gua, el català, que des de la democràcia és la d'ús habi­tual a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques de Cata­lu­nya. Serà un cas únic a Europa que l'admi­nis­tració pública no pugui uti­lit­zar de forma prin­ci­pal la seva pròpia llen­gua per adreçar-se als ciu­ta­dans als quals ser­veix. Actu­al­ment ja hi ha més de 500 dis­po­si­ci­ons legals que impo­sen l'ús del cas­tellà o pro­hi­bei­xen el català. Ara, vist l'abast de la sentència, podem témer també en la part inter­pre­ta­tiva una vul­ne­ració impor­tant dels nos­tres drets lingüístics pel que fa a l'edu­cació, el con­sum i l'aco­llida dels nou­vin­guts, que també poden veure els seus drets reta­llats. Que ningú s'enga­nyi, perquè el TC ens ho pot dir més fort, però no més clar: els cata­lans, sigui quin sigui el nos­tre ori­gen, par­lem la llen­gua que par­lem a casa, som ciu­ta­dans de segona pel que fa als nos­tres drets lingüístics.

La soci­e­tat cata­lana té clar que el català suma. I aquesta sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal ens demos­tra, de la manera més eloqüent i bar­ro­era, que la Cons­ti­tució Espa­nyola resta: que la igual­tat de drets lingüístics per als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya no hi té cabuda. A par­tir d'ara, per garan­tir aquests drets caldrà plan­te­jar un canvi de marc legal de fons –ja sigui mit­jançant una reforma de la Cons­ti­tució o per la cre­ació d'un nou Estat català dins de la UE– que res­pecti el dret dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya de deci­dir sobre un eix tan cen­tral per a la ver­te­bració social i cul­tu­ral com és la llen­gua cata­lana.

Però com saben molt bé tots aquells col·lec­tius que patei­xen o han patit dis­cri­mi­nació a la pròpia carn, els drets no es tenen, sinó que es con­que­rei­xen. Els ciu­ta­dans i les ciu­ta­da­nes de Cata­lu­nya, inde­pen­dent­ment del nos­tre ori­gen o llen­gua fami­liar, hem de fer res­pec­tar els nos­tres drets. I hem d'exi­gir que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, i espe­ci­al­ment la UE, exer­cei­xin la seva influència i por­tin Espa­nya a millo­rar la seva molt defi­ci­ent qua­li­tat democràtica pel que fa als drets lingüístics. No hi ha cap llen­gua a la UE amb tants par­lants com el català que no sigui ple­na­ment ofi­cial a l'Estat on es parla. I una llen­gua no és altra cosa que els seus par­lants. ¿Fins quan la UE estarà dis­po­sada a mirar cap a una altra banda, men­tre mili­ons dels seus ciu­ta­dans veuen els seus drets lingüístics vul­ne­rats i se'ls con­demna a una dis­cri­mi­nació fla­grant? ¿Què haurà de pas­sar perquè final­ment ens defensi?