La Girona republicana

“La pro­cla­mació de la República va tenir, a Girona, un desen­vo­lu­pa­ment eufòric i, en molts aspec­tes, modèlic.” L’his­to­ri­a­dor Joa­quim Nadal ho sin­te­titza així en el lli­bre República i Guerra Civil a Girona, en què reco­pila els seus estu­dis i docu­ments. La victòria de les can­di­da­tu­res repu­bli­ca­nes a les prin­ci­pals ciu­tats del país en les elec­ci­ons muni­ci­pals del 12 d’abril del 1931 va pre­ci­pi­tar els esde­ve­ni­ments. “En un magnífic alçament de civi­li­tat, Girona ens donà ahir el govern que li dema­na­ven per a posar-lo al ser­vei de la República”, es recull a El Auto­no­mista (13-4-1931) en una crònica que remarca que la ciu­tat “restà serena i senyorívola. Ni un inci­dent, ni un epi­sodi de violència, ni un esquitx de baixa passió”. Així, a Girona, dels 23 regi­dors ele­gits, 15 eren d’Unió Repu­bli­cana, cinc de la Lliga Regi­o­na­lista, dos catòlics-monàrquics i un d’Unió Monàrquica.

Com és d’eufòrica i modèlica la pri­ma­vera repu­bli­cana a Girona? Després de la pro­clama de Fran­cesc Macià a la plaça Sant Jaume de Bar­ce­lona –“en nom del poble de Cata­lu­nya pro­clamo l’Estat Català, que amb tota cor­di­a­li­tat pro­cu­rem inte­grar a la Fede­ració de Repúbli­ques Ibèriques”–, la tarda del 14 d’abril hi ha una reunió dels regi­dors repu­bli­cans giro­nins elec­tes al Cen­tre de la Unió Repu­bli­cana al car­rer del Carme. “Si es con­firma la nova s’ha de pro­cla­mar també a Girona”, és el que s’acorda en aquesta tro­bada, segons recull el peri­o­dista i his­to­ri­a­dor Pere Bosch al lli­bre Espais amb història (2019). Al Cen­tre es reben notícies per la ràdio que s’ha pro­cla­mat la República a dife­rents ciu­tats i s’hi aplega una mul­ti­tud, impa­ci­ent, amb ban­de­res repu­bli­ca­nes. Arri­bat de Bar­ce­lona, és el mili­tant d’Estat Català Jaume Compte qui con­firma la notícia i és, a quarts de sis de la tarda, quan s’esce­ni­fica la pro­cla­mació. Els regi­dors elec­tes acom­pa­nyats dels mani­fes­tants es pre­sen­ten a l’ajun­ta­ment, on l’alcalde, el metge cirurgià Fran­cesc Coll, de la Lliga Regi­o­na­lista, entrega la vara a Miquel San­taló “amb parau­les d’escalf i de cor­di­a­li­tat” (El Auto­no­mista, 15-4-1931). A les actes del ple de l’Ajun­ta­ment es recull la sessió extra­or­dinària que ha tin­gut lloc moments abans, i en la qual, pre­si­dida pel regi­dor amb més vots, Miquel San­taló “s’adreça als reu­nits i al nombrós públic con­gre­gat a la sala” adduint que “davant el canvi de règim [...] es cons­ti­tu­ei­xen cri­dats per la volun­tat del poble en nou ajun­ta­ment pro­vi­si­o­nal”. La plaça del Vi (ales­ho­res, de la Cons­ti­tució) “bullia” amb “una onada humana vic­to­re­jant la República” (El Auto­no­mista, 15-4-1931). Miquel San­taló pro­clama la República des del balcó, on, a més, reclama “que es facin dig­nes ciu­ta­dans perquè sigui pos­si­ble el traspàs al nou règim per la pau i la lli­ber­tat”. El ritual con­ti­nua amb la his­sada d’una ban­dera cata­lana i diver­ses de repu­bli­ca­nes i amb la música de La Mar­se­llesa. L’eufòria repu­bli­cana s’empelta per tota la ciu­tat. Així, de les vuit del ves­pre a les dotze de la nit es toquen sar­da­nes a la Ram­bla i el públic demana als músics repe­tir l’himne francès diver­sos cops. Els giro­nins pre­nen els car­rers de forma cívica i enga­la­nen les cases amb les dues ban­de­res. El somni repu­blicà de fa 90 anys el des­cri­via així el peri­o­dista Car­les Rahola: “És l’ideal de tota una vida asso­lit, per fi. Mai no havia sen­tit aquesta emoció que ara enva­eix tot el meu ésser. La història ara és ací, ben vivent, i jo mateix puc veure com s’ela­bora.”