I ara què?

Hi ha un con­sens gene­ra­lit­zat en el món intel·lec­tual, econòmic i polític català que afirma que l'etapa auto­no­mista s'ha exhau­rit i no té més recor­re­gut, més enllà del que marca la Cons­ti­tució i cer­ti­fica el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Un con­sens que arriba a tal punt que la pràctica tota­li­tat dels intel·lec­tu­als i juris­tes més relle­vants, que durant 30 anys han defen­sat un futur marc fede­ral, avui s'ado­nen que el seu intent només porta a la frus­tració.

Davant d'aquesta situ­ació els sec­tors dinàmics i sen­si­bles de la nos­tra soci­e­tat han donat una res­posta clara: la mani­fes­tació del dia 10 de juny. Una rei­vin­di­cació que acaba amb tots els humors negres i com­ple­xos de diver­ses gene­ra­ci­ons que, o bé no s'atre­vien o tenien una acti­tud covarda, a optar per la plena sobi­ra­nia naci­o­nal del nos­tre país: la inde­pendència.

Les este­la­des i el crit d'inde­pendència, el més core­jat aquest dis­sabte històric, eren ini­ma­gi­na­bles no només a les mani­fes­ta­ci­ons de 1976 i 1977, sinó que també en les grans mobi­lit­za­ci­ons de fa uns pocs anys. Espa­nya s'ha equi­vo­cat i molt. No enten­dre el mis­satge d'Ibar­retxe a Madrid, i després el dels tres tenors –Josep-Lluís Carod-Rovira, Manu­ela de Madre i Artur Mas–, ha pro­vo­cat que les majo­ries acti­ves digues­sin prou. Espa­nya tindrà ara un pro­blema molt seriós a Cata­lu­nya, i tri­garà poc a explo­tar-li l'invent anti­na­tura d'Euskadi. Cata­lu­nya i Euskadi no accep­ten l'Espa­nya uni­ver­sal i unida, amb els seus braus i la seva roja.

Però tot i que és evi­dent tot el que he expo­sat, cal que els cata­lans siguin cons­ci­ents que por­tar una este­lada i cri­dar inde­pendència és fàcil en l'actual situ­ació de lli­ber­tats democràtiques i indi­vi­du­als. Però, d'altra banda, el con­cepte d'inde­pendència és una defi­nició molt més seri­osa, que reque­reix i implica tren­car amb trenta anys d'auto­no­misme, sub­or­di­nació a l'estat, ima­gi­nari col·lec­tiu espa­nyol, mer­cat única­ment espa­nyol, marc cul­tu­ral i social espa­nyol i, pri­mor­di­al­ment, sig­ni­fi­carà renun­ciar a unes estruc­tu­res d'estat, les espa­nyo­les, que encara que, en con­tra nos­tre, han estat les que hem
tin­gut fins ara.

Durant anys s'ha dit que els nos­tres polítics tenien sen­tit d'estat, que eren fona­men­tals per a la seva esta­bi­li­tat, i tot ple­gat era per Espa­nya. I l'han arri­bat a enfor­tir tant, aquest estat, que ara s'ho han cre­gut i ens depre­cien, pen­sen que som incapaços de crear alguna cosa que s'assem­bli a un estat, i s'arri­ben a fotre, fins i tot, dels mínims d'estruc­tura inter­na­ci­o­nal, segu­re­tat i pro­jecció inter­na­ci­o­nal de la nos­tra llen­gua i cul­tura que hem creat. Men­tres­tant, la majo­ria de la nos­tra classe política, mirant-se el melic, els dóna la raó o accep­ten el dic­tat i l'estratègia de des­pres­tigi i des­mo­ti­vació que intel·ligent­ment exer­cei­xen les estruc­tu­res, els apa­rells i les cla­ve­gue­res de l'estat.

Si real­ment volem cons­truir un estat hau­rem de subs­ti­tuir, en molt bona part, la nos­tra classe diri­gent i esco­llir els homes i les dones que en el camp de la política, l'eco­no­mia, la cul­tura, la segu­re­tat i la pro­jecció exte­rior siguin capaços de cons­truir apa­rells pro­pis d'estat adap­tats a la rea­li­tat. I això no vol dir repe­tir mimètica­ment l'apa­rell espa­nyol, sinó que vol dir ésser prou cre­a­tius per pen­sar noves fórmu­les que ens per­me­tin fer el mateix, sem­pre pen­sant que la nos­tra nació serà lliure i inde­pen­dent en el marc d'un ens supe­rior que és la Unió Euro­pea.

Aca­bem, doncs, amb fri­vo­li­tats, amb plan­te­ja­ments sim­plis­tes i irres­pon­sa­bles. Cons­truir un estat, cons­truir la inde­pendència serà molt difícil. Hi haurà con­flicte, i dins la nos­tra comu­ni­tat naci­o­nal sor­gi­ran mino­ries uni­o­nis­tes, ben unta­des i paga­des, que tre­ba­lla­ran per impe­dir l'eman­ci­pació naci­o­nal de la majo­ria. Caldrà, per tant, enfron­tar-s'hi amb seny i res­pon­sa­bi­li­tat, i també als apa­rells de l'estat, que lògica­ment actu­a­ran en con­tra nos­tre. El que no sigui cons­ci­ent de la bata­lla que caldrà afron­tar, que no s'impli­qui en la nova dinàmica d'alli­be­ra­ment naci­o­nal.

Cal dir també que ningú no ha de tenir por de l'arti­cle vuitè de la Cons­ti­tució espa­nyola, ni de les FAE (for­ces arma­des espa­nyo­les), ni de la Unió Euro­pea, ni de cap dels paranys que inten­tarà el naci­o­na­lisme espa­nyol. Ni Europa ni els Estats Units ni el món no ho
accep­ta­ran.

El que cal és ésser ferms, deci­dits, seri­o­sos, i a cara des­co­berta plan­te­jar la nos­tra volun­tat d'ésser una nació, veïna d'Espa­nya amb volun­tat de cami­nar cap a la Unió Euro­pea.

Queda, doncs, un camí en què cal tro­bar siner­gies, coin­cidències, com­pli­ci­tats i estratègies entre tots els sobi­ra­nis­tes de dre­tes, de cen­tre, d'esquer­res del país que per­me­tin un pro­jecte naci­o­nal clar i pos­si­ble.