Un sol poble

Aquesta set­mana, en plena res­saca de la mani­fes­tació de dis­sabte i del par­tit de fut­bol de diu­menge, hem sen­tit alguns expo­nents del PSC (i no només) que ens adver­tien de no anar “massa enllà” en la reacció al TC, no fos cas que poséssim en perill allò de “Cata­lu­nya un sol poble”. La pre­o­cu­pació per evi­tar la frac­tura social i no caure en la temp­tació etni­cista de reforçar dues comu­ni­tats con­tra­po­sa­des ha acom­pa­nyat el cata­la­nisme des dels anys del tar­do­fran­quisme. Han pas­sat ja diver­ses dècades, però cer­ta­ment fóra un greu error obli­dar aquesta qüestió: la diver­si­tat cul­tu­ral, lingüística i sen­ti­men­tal del poble català per­sis­teix i, fins i tot, s'ha eixam­plat els dar­rers anys. La soci­e­tat cata­lana és com­plexa i el cata­la­nisme no pot obviar-ho en cap àmbit de la seva acció política. És una diver­si­tat que ens enri­queix, però no siguem inge­nus: hi ha qui vol infla­mar les diferències i fomen­tar la frac­tura social, començant per sepa­rar els infants a l'escola. Avui, com ahir, la lla­vor de la divisió cal com­ba­tre-la prac­ti­cant un cata­la­nisme cívic, que no es mira els cognoms, ni l'accent, ni les cre­en­ces –fut­bolísti­ques o reli­gi­o­ses– de ningú, i que apel·la a la raó per sobre dels sen­ti­ments.

Tan­ma­teix, en cap cas és admis­si­ble que la cohesió social s'empre com a ins­tru­ment de xan­tatge per fre­nar la democràcia. La uni­tat civil és cosa de tots, no només d'un sec­tor. I avui només és con­ce­bi­ble en un marc de res­pecte democràtic, en el qual tots els pro­jec­tes, inclo­ent-hi l'inde­pen­den­tista, siguen rea­lit­za­bles. El que la pot posar en perill és ser­vir-se'n com a meca­nisme de coacció per man­te­nir l'statu quo.