Condemnades a Gaza

La idea va sor­gir en un dels viat­ges a Gaza durant els nou anys (2011-2020) en què va viure i tre­ba­llar a Jeru­sa­lem. I la peri­o­dista Ana Alba hi va entre­gar la passió de dos anys de feina com­par­tits amb Bea­triz Lecum­berri i fins i tot el seu últim sos­pir. Després d’escol­tar amb empa­tia les dones de Gaza, una història va emer­gir més enllà de titu­lars i cròniques d’urgència davant les dues repor­te­res: el drama de les malal­tes de càncer que pel fet de resi­dir en un ter­ri­tori sotmès des del 2007 al blo­queig d’Israel no poden acce­dir al trac­ta­ment on viuen ni tam­poc reben un permís per ser trac­ta­des en un hos­pi­tal de Cis­jordània o de Jeru­sa­lem. Ana Alba no va poder veure aca­bat el seu docu­men­tal Con­dem­na­des a Gaza perquè va morir el 6 de maig del 2020, però Lecum­berri ha cul­mi­nat l’aven­tura periodística de les dues i estrena ara el repor­tatge com a home­natge a la rea­li­tat de la dona a Gaza i com a tri­but pòstum a la repor­tera que, fins i tot en ple com­bat con­tra el seu càncer, no va per­dre mai la passió de rela­tar la vida a la Franja.

Con­dem­na­des a Gaza té com a pri­mera pro­ta­go­nista Nivin Habub, que aborda, als 42 anys, un càncer de pit detec­tat fa anys. En la lluita con­tra la malal­tia, el mis­satge del Cogat –l’orga­nisme mili­tar isra­elià que admi­nis­tra els ter­ri­to­ris– pot ser “rebut­jat per raons de segu­re­tat” i “sota exa­men”, però sovint sim­ple­ment no hi ha res­posta. “La radi­o­teràpia no es rep a Gaza perquè l’exèrcit isra­elià con­si­dera que la màquina que l’admi­nis­tra pot tenir un altre ús. I la qui­mi­o­teràpia, a vega­des hi entra i a vega­des, no”, relata Lecum­berri.

La sen­si­bi­li­tat d’Ana Alba i Bea­triz Lecum­berri des­pu­lla aviat que en la vida de la dona malalta de càncer a Gaza no hi una con­demna, sinó mol­tes que se super­po­sen fins a l’ofec. Si bé Nivin Habub tenia el marit al cos­tat en tot el procés, això és una excepció. El cas de Hayar Harb, a qui es va detec­tar un càncer de pit amb 34 anys, encarna la con­demna afe­gida del mas­clisme en una soci­e­tat aïllada pel blo­queig i en què l’home viu la malal­tia de la pare­lla com una invi­tació a aban­do­nar-la i a estig­ma­tit­zar-la. “Ell em va rebut­jar i es va casar amb una altra. «Ets una malalta i estàs deforme», em va dir. «Gràcies pels ser­veis pres­tats durant aquests deu anys i adeu», es va aco­mi­a­dar”, relata Hayar Harb sobre el seu marit. La rea­li­tat que es van tro­bar Ana Alba i Bea­triz Lecum­berri és que mol­tes famílies for­cen les dones a silen­ciar la malal­tia i elles endar­re­rei­xen el diagnòstic per por que una con­fir­mació del càncer enterri l’opció de casar-se i sigui un estigma social per a elles i les famílies. Hayar Harb va escriure a Mah­mud Abbas a Face­book per pres­si­o­nar Israel i poder viat­jar a Amman. “M’auto­en­vi­ava mis­sat­ges d’ànim per no defa­llir”, revela. “Ens dona­ven les gràcies per escol­tar-les, i les gràcies les devem nosal­tres a elles. No hi gua­nyen res i no els can­via la vida”, apunta Lecum­berri.

El que fan les repor­te­res és posar cara a l’estadística: des del 2018 fins a la pandèmia, uns 3.000 malalts de Gaza dema­na­ven cada mes un permís de sor­tida a Israel per ser-hi trac­tats, el 60% rebien una res­posta posi­tiva i el 40% o no rebien res­posta o rebien la dene­gació. Con­dem­na­des a Gaza recull també el cas d’Aisha al-Lulu, una nena de 5 anys que va ser auto­rit­zada a ser ope­rada del tumor cere­bral a l’hos­pi­tal Al-Maka­sed cre­uant el pas sense els pares i amb una des­co­ne­guda. “Quin perill era acom­pa­nyar una filla en el trac­ta­ment? Si jo pogués fer marxa enrere, no sor­ti­ria”, es diu el pare després de plo­rar la seva mort als pocs dies de tor­nar.

La recta final del docu­men­tal va coin­ci­dir amb el moment més devas­ta­dor del càncer d’Ana Alba. “Quan l’Ana va recaure de gra­ve­tat, li vaig pro­po­sar atu­rar-ho tot. «Ara més que mai, hem de fer el docu­men­tal», em va dir. Ella ho tenia clar i em repe­tia: «Si jo hagués nas­cut a Gaza, ja no seria viva»”, relata Lecum­berri amb els ulls emo­ci­o­nats de qui l’ha pogut hono­rar rubri­cant la missió com­par­tida. Així era Ana Alba i aquest és el seu lle­gat.