L’exconseller a l’exili Lluís Puig i Gordi (JxCat) repeteix al Parlament de Catalunya després de passar-hi fugaçment la passada legislatura. Tot i guanyar un escó per Girona el 21-D, el va haver de deixar al cap d’unes setmanes perquè no acceptaven el seu vot delegat, i calia per formar majoria de govern amb ERC. Ara ho torna a intentar aprofitant que la pandèmia ha canviat el modus operandi de la cambra, que ja permet treballar com a diputat en línia, i emparant-se en el fet que la justícia belga ha rebutjat les ordres d’extradició que la justícia espanyola li enviava.
Espera poder durar una mica més aquesta vegada?
Mai he treballat en el legislatiu, i tinc ganes de fer tot el que es pugui.
Com hi participarà?
En les sessions plenàries tinc el vot delegat i en les comissions intervindré de forma telemàtica.
Però no ha pogut intervenir encara en els primers plens que s’han anat celebrant.
Cal una modernització del reglament del Parlament pel que fa a participació; està molt desfasat, pensat analògicament.
Amb Laura Borràs presidint la cambra, creu que s’avançarà?
Sí, és clar! A Junts per Catalunya ho portàvem en el nostre programa electoral.
Un canvi a mida?
No el volem modificar només per a mi. La Covid-19 ens pot portar a fer un Parlament molt més modern, actiu i digital.
Quin objectiu té en aquesta tretzena legislatura?
Que no es normalitzi la repressió. També vull treballar per la cultura i la llengua, i ser la veu de la diàspora catalana. Posats a demanar, també m’interessa molt ensenyament i polítiques digitals.
La seva família tem que això faci més difícil la seva tornada a Catalunya?
No veig que res ho faci més fàcil. Si alguna cosa ens pot fer tornar, és seguir plantant batalla. Els indults no ens afecten en absolut. Més enllà dels presos, hi ha moltes persones pendents de judici. La repressió no s’acabarà.
Com ho porten els seus, que sigui a l’exili ja fa quatre anys, gairebé?
La dona, la filla i el gendre sempre m’han donat molt suport. Les germanes i els nebots també. En aquests tres anys i mig he perdut el pare i la mare. Van morir sabent que era una persona honrada i que no era aquí per amagar-me de cap delicte. N’he passat de tots colors en l’aspecte familiar, però sempre he tingut suport incondicional.
Algun moment en què ho hagin passat pitjor?
A les vistes judicials o quan esperàvem les sentències. Les famílies de l’exili també paguen un preu, i sovint no llueix als titulars. La meva dona se n’ha fet un fart, de pujar i baixar amb avió, per estar amb mi uns dies.
El preocupen les prejudicials de Llarena?
És una estratègia que busca repercutir en Puigdemont, a qui somien veure emmanillat entre barrots. A mi no crec que m’arribi a afectar en res. Al contrari, Luxemburg encara augmentarà més la derrota judicial espanyola.
En treu alguna cosa bona de l’exili?
He fet moltes amistats, algunes que no hauria fet mai en la vida.
Com la del raper mallorquí Valtònyc.
Sí, moltíssim! Ara fa cinc dies que no ens veiem i ja ens estem escrivint a veure quan quedem. Hi ha molta amistat, malgrat la diferència generacional.
Com es van fer tan amics?
Hi vaig connectar d’entrada perquè és una persona sincera i afable. A part, jo coneixia mànagers de festivals i de discogràfiques a Bèlgica i em va semblar important per a ell que es concentrés a fer algun treball musical des d’aquí. I així va ser.
És una mica com un tiet per a ell, oi?
O un germà molt gran. També ell m’ha ajudat a mi. És molt franc i honest. Tot el que té d’alçada i musculatura, també ho té de bona persona.
Està molt vinculat al món sardanista...
No. Sempre m’han tractat com “el conseller sardanista”...
No ho és?!
Només vaig estar dos anys ballant en una colla sardanista. De 62 anys que tinc, proporcionalment, no és gaire. Una altra cosa és que hagi ballat sardanes tota la vida, com moltes altres danses. També he ballat jotes tota la vida... Soc sardanista com soc jotero. Ara cada cop tinc més panxa i menys resistència física, però sempre m’ha agradat ballar.
Cau un mite sardanista....
Sí, s’ha quedat en un tòpic. Tampoc ho vull desmentir. És veritat que la Federació Sardanista de Catalunya m’han posat la medalla al mèrit sardanista, però els Raiers de la Noguera Pallaresa també em van donar la Ganxa d’Or perquè poc abans de marxar vaig baixar amb ells dalt d’un rai. I també he saltat els Plens a la Patum de Berga i he baixat les falles la nit de Sant Joan a Isil. Sempre he sigut molt actiu en tota la cultura popular i tradicional.
Ho continua sent aquí, a Bèlgica?
L’últim que feia quan era allà era tocar a la banda de música de Matadepera. Aquí hi ha molts grups, però no em queden hores. L’estat anímic tampoc em porta a comprometre’m a anar a tocar.
Què toca?
El saxo soprano.
Però alguna cosa fa per distreure’s aquí.
Formo part del Casal Català com un soci més. Participo en les activitats que fan, com les excursions. Ara s’ha recuperat també l’afterwork per fer una birra entre setmana. A veure quan tornen els concerts i els festivals aquí, a Bèlgica... Ho trobo a faltar!
Com manté el contacte amb la cultura popular catalana?
L’altre dia feia el pregó de la festa major del carrer de la riera de Vic en directe. Jo contesto a tothom digitalment. No he contestat mai ni una sola carta que he rebut. Ho dic per a vergonya meva.
Per què?
Al principi estava massa enfonsat. Després, l’acumulació era tan gran que no podia contestar les que rebo ara i no contestar les d’abans. Les vaig llegint totes, evidentment. En canvi, digitalment la gent sap que contesto a tothom.
Quina hauria de ser la prioritat del govern en Cultura?
La responsabilitat la té ERC, i em poso totalment a disposició de la consellera Natàlia Garriga. Falten fer moltes adequacions legislatives, en temes de patrimoni, de cinema, de llengua catalana. Cal modernitzar la legislació en patrimoni immaterial i també la llei de patrimoni històric.
JxCat i ERC es poden entendre en Cultura?
Ja ens enteníem! Amb la CUP també. Fins i tot Ciutadans m’havia dit que em donaria suport amb la llei de patrimoni immaterial que havia intentat engegar quan era director general. En l’àmbit cultural hi pot haver grans consensos.
