Insurrecció duradora

Ja han pas­sat gai­rebé set mesos de l’assalt al Capi­toli que va posar en escac la democràcia nord-ame­ri­cana, però la inves­ti­gació va per llarg. La repa­ració dels estralls a l’edi­fici, inclo­ent-hi el des­mun­tatge de la tanca metàl·lica que l’emmu­ra­llava, ha curat algu­nes feri­des, però l’atac que fins i tot va aca­bar amb vícti­mes mor­tals encara està en la retina d’un país que intenta treure l’entre­llat de què va pas­sar i per­se­guir els inci­ta­dors, par­ti­ci­pants i cul­pa­bles d’un dels dies més negres de la història dels Estats Units.

La tasca que tenen al davant les auto­ri­tats poli­ci­als i judi­ci­als és enorme, amb aler­tes de cerca i cap­tura per tot el país. Ara per ara només s’han detin­gut poc més de 570 per­so­nes dels cen­te­nars que van ata­car el Capi­toli per inten­tar impe­dir la con­fir­mació de la victòria elec­to­ral de Joe Biden davant Donald Trump. Unes vint-i-cinc s’han decla­rat cul­pa­bles d’algun delicte menor, i només dues han rebut penes de presó. Un d’ells, el supre­ma­cista blanc Mic­hael Cur­zio, no la com­plirà perquè con­va­li­darà la sentència de sis mesos amb el temps que ja ha pas­sat a la gar­jola espe­rant con­demna. L’altre, Paul Hodgkins, estarà vuit mesos a la presó en decla­rar-se cul­pa­ble d’“obs­trucció d’un pro­ce­di­ment ofi­cial del Congrés” fa només un parell de set­ma­nes, fet que el con­ver­teix en el pri­mer sen­ten­ciat que com­plirà un càstig.

Els casos avan­cen molt len­ta­ment. Les difi­cul­tats deri­va­des de la pandèmia jun­ta­ment amb l’enorme quan­ti­tat de pro­ves exis­tents, començant per imat­ges enre­gis­tra­des pels matei­xos assal­tants, fan que els pro­ces­sos siguin eterns. El Depar­ta­ment de Justícia, per des­fer-se ràpida­ment dels més de mig miler de casos que té a les mans –i en pre­visió dels cen­te­nars que encara han d’arri­bar–, està incen­ti­vant els acords extra­ju­di­ci­als; cosa que per a alguns, inclosa la jut­gessa fede­ral Beryl Howell, és una tàctica dub­tosa, ja que per­me­tent que alguns assal­tants es decla­rin cul­pa­bles de delic­tes insig­ni­fi­cants el mis­satge de dis­su­asió és, lla­vors, ine­xis­tent. Amb el perill, a més, que en el futur algú repe­teixi la “inti­mi­dació” a la democràcia, a con­gres­sis­tes o altres figu­res públi­ques, sabent que, com a molt, rebran com a càstig pocs mesos de presó i mul­tes irrisòries.

Sigui com sigui, les feri­des no s’han curat i les seqüeles encara són visi­bles. Com a exem­ple, el tes­ti­moni de dimarts de qua­tre poli­cies que van ser-hi defen­sant l’edi­fici, en l’inici de les tas­ques de la comissió de la Cam­bra de Repre­sen­tants encar­re­gada d’inves­ti­gar els fets. Una comissió que com tot a Was­hing­ton va néixer de la polèmica, i s’ha con­ver­tit en prova fefa­ent de la irre­con­ci­li­a­ble divisió ideològica i par­ti­dista de la política nord-ame­ri­cana.

Els repu­bli­cans havien triat diver­sos con­gres­sis­tes acèrrims con­vençuts de la “gran men­tida” del trum­pisme, l’ine­xis­tent roba­tori de les elec­ci­ons que merei­xia una actu­ació com la del 6 de gener, per ser els seus repre­sen­tants; els demòcra­tes s’hi van negar, i van des­per­tar quei­xes i pug­nes i advertències de pro­ce­di­ment esbi­ai­xat.

En la sessió de dimarts, els qua­tre agents van des­criure l’“infern” que es va viure al Capi­toli, la por davant d’una turba de “ter­ro­ris­tes” que els supera­ven en nom­bre, la falta d’efec­tius i res­pos­tes i la neces­si­tat urgent de demos­trar si algun càrrec polític “té la culpa” del que va pas­sar el 6 de gener. El que s’ha extret fins ara, en un informe de més de cent pàgines del Senat publi­cat a prin­cipi de juny, és que totes les agències d’intel·ligència van fallar en la pre­pa­ració per uns fets que es podien haver pre­dit.

Men­tres­tant l’expre­si­dent Trump, que va ser dut a judici polític per la pre­sumpta inci­tació a l’assalt –i del qual va sor­tir exo­ne­rat gràcies al suport gai­rebé unànime de la ban­cada repu­bli­cana al Senat–, con­ti­nua del bra­cet amb els seus fidels en la cro­ada de revi­si­o­nisme sobre què va pas­sar, insis­tint en una història paral·lela que obli­gava a l’acció de “màrtirs” i “patri­o­tes” per atu­rar la tasca del Congrés.